Bob Dylan, un mite indomable
El cantautor nord-americà qüestiona la nostàlgia al primer dels dos concerts al Liceu després de guanyar el Nobel
BarcelonaPassaven pocs segons de les nou de la nit quan la veu trencada i crepuscular de Bob Dylan va omplir el Liceu. Sonaven els primers acords de Things have changed, de la pel·lícula Wonder boys (2006), i el timbre vocal raspós va sonar com un tro inesperat que trenca el silenci de la nit. Era la carta de presentació del cantautor nord-americà en el seu retorn a Barcelona, gairebé tres anys després de la seva última visita i després d’haver rebut el premi Nobel de literatura 2016. Avui dissabte repeteix, dins de la programació del Guitar BCN, amb gairebé totes les entrades venudes (només les de nul·la visibilitat han quedat buides).
Dylan va desplegar un repertori en el qual va apostar per les seves composicions més contemporànies, especialment les compreses en els discos posteriors al Time out of mind, del 1997, amb què va tornar a compondre nou material després d’anys de gira i sense compondre. Això va significar que els que esperessin trobar-se amb el regal d’un concert farcit de hits per poder cantar arrufessin el nas. De fet, Dylan acostuma a defugir, amb actitud flegmàtica, les seves cançons més conegudes. I si les afronta, com va ser el cas de Blowin’ in the wind, que va recuperar per al bis, les interpreta de manera tan desconstruïda que costen d’identificar. Robert Allen Zimmerman -el seu nom real- segueix sent als seus 76 anys un personatge indomable.
Sense gairebé pausa entre tema i tema, el cantautor de Minnesota va anar combinant estils i registres i tempos, i així va aconseguir que el concert tingués un motor narratiu més enllà del joc d’anar identificant les cançons que feia que el públic estigués en constant tensió. Entre els assistents hi havia ganes d’aplaudir. Una bona mostra va ser l’ovació amb què van rebre la ja citada Things have changed i It ain’t me, babe -del disc Another side of Bob Dylan (1964)-, una de les poques vegades en l’hora i tres quarts de concert en què es va trepitjar la dècada dels 60. La peça va sonar, però, transformada en una cançó d’aire pop atmosfèric. A continuació, el clàssic del 1964 Highway 61 revisited es va convertir en un tema de blues rock robust i de pinzellada gruixuda.
El guardó de l’Acadèmia Sueca no l’ha canviat. Tanmateix, potser sí que ha aportat matisos nous en la percepció del personatge, sobretot a l’hora d’analitzar el seu discurs musical actual, en constant metamorfosi. “Les cançons són diferents de la literatura. Estan destinades a ser cantades, no llegides”, deia en el seu discurs d’acceptació del premi, en què reivindicava que les cançons han de ser vives. ¿És potser per això que Dylan les manté vives autoversionant-se constantment? En aquesta mutació constant l’acompanya des de fa anys el mateix quintet de suport sobre l’escenari, ara en aquesta gira perenne de nom Never ending tour : Charlie Sexton i Stu Kimball (guitarres), Tony Garnier (baix), George Receli (bateria) i Donnie Herron ( pedal-steel ). Amb ells, Dylan va adoptant diferents personalitats, des de bluesman clàssic fins a crooner una mica desmanegat.
Gairebé invisible
Dylan va fer honor a la seva fama d’esquiu i es va passar la major part de l’actuació darrere del piano. Només va sortir per interpretar les peces que formen part del seu repertori recent, en què ret homenatge a Frank Sinatra, com Melancholy mood -del disc Fallen angels (2015)-, Full moon and empty arms -de Shadows in the night (2015)- i Autumn leaves. El toc crepuscular d’aquestes peces va contrastar amb altres passatges més rítmics que exploraven un vessant més blues rock i fosc, com amb Pay in blood o Tangled up in blue, peces que feien viatjar al rock dels anys 80 com Try to get to heaven, o mostres de rock americà contemporani com el clàssic Desolation row. Una versió de Love sick va posar punt final a un concert que va qüestionar el concepte de nostàlgia i la relació del públic amb la pròpia memòria. Ja en el bis, aquest repte va ser doble quan Dylan va refer Blowin’ in the wind i Ballad of a thin man amb nous arranjaments. Eren difícils de cantar, però el públic, potser acompanyant aquesta contemporaneïtat, es va llançar a un minut de crits per la llibertat dels presos polítics.
