Dues dones davant d’experiències extremes

Zuric / LióEl salt, temporal i estilístic, és enorme, però posats a buscar connexions, les protagonistes de L’àngel de foc de Prokófiev i Alceste de Gluck viuen experiències extremes que sacsegen de dalt a baix les seves vides. Aquestes dues òperes són també noves mostres de l’imparable treball que duen a terme arreu del món Calixto Bieito i La Fura dels Baus, encadenant sense parar noves produccions als principals escenaris (a casa nostra ja fa massa que només arriben reposicions).

L’Òpera de Lió, flamant guanyadora als Opera Awards com a companyia de l’any, ha sigut un espai propici per a La Fura dels Baus i Àlex Ollé, on ara han tornat amb Alceste, un dels fruits més reeixits de la reforma amb què Gluck va voler depurar els excessos de l’òpera barroca, objectiu estètic que es manté en la segona versió de l’obra, en francès, del 1776, la triada pel teatre lionès. El repte del director d’escena és notable, ja que l’acció és ben escassa: Alceste s’ofereix a sacrificar la seva vida per salvar a canvi la d’Admète, el seu marit malalt. Aquesta base li permet a Ollé explorar la frontera entre la vida i la mort amb l’habitual brillantor visual de La Fura.

Tant el monumental decorat d’Alfons Flores com l’elegant vestuari de Josep Abril ens situen en una mansió de l’alta societat, amb una cambra medicalitzada al bell mig. Allà és on jau Admète, en coma després de l’accident de cotxe que ha patit amb la seva esposa, mostrat en un vídeo inicial (amb Ollé com a actor inesperat). Les anades i vingudes del servei i de la família es complementen amb l’atenció al drama interior d’Alceste quan descobreix, en una cerimònia espiritista, que la seva mort pot salvar l’ésser estimat. La situació es capgira a l’acte tercer, quan és Alceste la que ocupa el llit de malalt després de saltar al buit per complir la promesa.

Els vídeos, com sempre enlluernadors, de Franc Aleu disloquen temps i espai mentre l’esperit d’Alceste experimenta una il·lusòria salvació per part d’un Hercule que exerceix de deus ex machina amb aspecte de Crist. Una última imatge bucòlica de felicitat familiar es fon literalment per deixar pas a la crua realitat: Admète plora desconsolat sobre el taüt d’Alceste. Atesa aquesta aposta dramatúrgica que contradiu el llibret, és comprensible que la joiosa xacona final hagi sigut reemplaçada per una repetició de l’ombrívola obertura.

La nota curiosa la va aportar Karine Deshayes, que va actuar durant tota l’obra, però que, a causa d’una indisposició, només va cantar a partir del final de l’acte segon. Abans, va ser Heather Newhouse qui, des d’un faristol en un lateral, va assumir les notes d’Alceste i va salvar la funció tot i l’inevitable desequilibri generat. El sedós Admète de Julien Behr va ser l’altre element destacat del repartiment, mentre que des del fossat Stefano Montanari va signar una versió apassionada que demostrava que la noblesa de la música de Gluck no és sinònima de frigidesa.

Les habitacions dels traumes

A l’Òpera de Zuric Calixto Bieito va estrenar fa quatre anys un dels seus muntatges més apocalíptics, Die Soldaten de Zimmermann (la temporada vinent es podrà veure al Real de Madrid), i ara hi ha presentat una altra proposta colpidora, L’àngel de foc de Prokófiev, que li ha permès retrobar-se amb Gianandrea Noseda, el director amb qui va estrenar, el 1999 a Peralada, la seva producció més viatgera, Carmen.

Història de visions angèliques, possessions demoníaques, exorcismes i màgia negra, L’àngel de focés l’òpera més radical de Prokófiev, no estrenada, tanmateix, fins al 1955, després de la mort del compositor rus. Per a Bieito, és la història d’una ànima trencada, la de Renata, atrapada en el laberint dels seus traumes. Traumes que el decorat de Rebecca Ringst mostra de forma brillant: una gran estructura giratòria, un cub amb diversos nivells i espais que representen la psique fragmentada de Renata, dins dels quals Bieito mostra retalls d’un passat marcat pels abusos, peces d’un puzle dolorós on no hi ha àngels ni dimonis, només éssers humans fent (o deixant intuir) coses terribles, com un ancià en una habitació infantil o un metge sanguinolent. I com a fil conductor, una bicicleta, vestigi d’una infantesa perduda que el vestuari d’Ingo Krügler situa cap als anys 70. El decorat es va esmicolant a mesura que Renata cada cop és menys capaç d’assumir la feixuga càrrega que arrossega, fins que es disgrega del tot i la bicicleta acaba en flames, com l’àngel de foc que buscava desesperadament.

Els últims anys Bieito ha trobat en Ausrine Stundyte la còmplice perfecta per dur fins a les últimes conseqüències les seves propostes: veu poderosa i resistent, actriu amb una varietat de recursos inusitada (el seu rostre era un veritable sismògraf emocional), la soprano lituana va ser una escruixidora Renata, mèrit doble tenint en compte que l’obra es va oferir sense pausa (el paper és extenuant). Similar desgast d’energia física i vocal va oferir Leigh Melrose, esplèndid com a Ruprecht, el soldat que, tot i els seus propis traumes, entra en el laberint de Renata per intentar, sense èxit, ajudar-la. Gianandrea Noseda va accentuar tant el salvatgisme de la partitura com la seva bellesa inquietant, en una estrena que es va saldar amb ovacions generalitzades. També per a Bieito.