Dues bones maneres de fer Shakespeare

Mesura per mesura / Macbettu

Temporada Alta (Girona). 11 d'octubre

11 d'octubre

Dos Shakespeare tan diversos com interessants i tots dos al voltant de les coses del poder van inaugurar la nova edició del Temporada Alta de Girona. Una comèdia, Mesura per mesura, i una tragèdia, Macbettu. La primera en les preciosistes mans de la Royal Shakespeare Company i la segona en les d’una companyia italiana, Teatropersona, desconeguda fins ara entre nosaltres. L’una fidel a l’academicisme, a la lletra i al relat fins a les últimes conseqüències. L’altra trencant els motllos de la representació sense trair el demiürg.

Mesura per mesura és el que part dels analistes anomenen “obres problemàtiques”, ja que no es poden adscriure a un gènere únicament, perquè plantegen les dues cares d’una qüestió sense prendre partit. En aquesta l’autor defensa l’imperi de la llei ( dura lex, sed lex ) però en qüestiona l’aplicació i en conseqüència el que és i no és just. Ho fa a través d’un duc que, angoixat per la seva tolerància cap als comportaments humans, cedeix temporalment el tron al tremendament purità Angelo. Aquest rescata una llei antiga per castigar amb la pena de mort el jove amant que ha deixat prenyada la noia amb qui es vol casar. El duc disfressat de monjo mourà els fils per buscar una solució que, a més, posarà en evidencia la hipocresia d’un tirà que sap que la seves febleses tenen més pes que la veritat dels altres. Els ressons de Shakespeare a la nostra actualitat no es limiten a les qüestions de la justícia, sinó a la impotència de la dona per denunciar les agressions davant d’un poder i una justícia masclista.

La proposta de la RSC és sorprenentment austera. Només unes projeccions referencials i algun moble d’attrezzo perquè, al final, tant el que es diu com el seu sentit estiguin en la paraula. I d’això en saben molt els seus actors i actrius compenetrats (tots han de saber-se la funció sencera) en un model d’interpretació sense esquerdes ni arestes. Especialment joiós és el tractament dels personatges còmics com Pompeu, Lucio i el talòs policia Colze. La rebuda entusiasta dels espectadors no va obtenir la resposta en forma de salutacions tal com estem acostumats. A Anglaterra saludar dos cops ja és molt.

Una mirada moderna a ‘Macbeth’

Ben diferent és la proposta personal de l’italià Alessandro Serra, format en el teatre de Grotowski i qui firma la direcció, espai escènic i il·luminació. Serra aixeca una versió de Macbeth de fort impacte visual, sonor i físic arrelada a les tradicions de la cultura sarda i que remet a una violència atàvica. Una proposta ritual en blanc i negre interpretada només per homes com feien en el teatre elisabetià que treballa sobre materials durs i mil·lenaris com les pedres, el metall i la terra.

Una cerimònia d’aires funeraris en un regne de penombres i murmuracions que preserva bona part del text, afegeix alguna escena (brillant com la de la borratxera dels soldats que cuiden de Duncan) i que sorprenentment afegeix força notes d’humor. Ho fa bàsicament amb unes bruixes que es multipliquen en aquesta posada en escena en què tenen un protagonisme tan insòlit com eficaç. Molt més que Lady Macbeth convertida aquí en una mera, inquietant, presència. En tot cas, una mirada poderosa.