Uns dracs anomenats Mazoni i Mishima

BarcelonaEl primer concert de Sant Jordi organitzat per l’ARA a L’Auditori va tenir com a protagonistes dos grups que fa una dècada van deixar de banda l’anglès per cantar exclusivament en català: Mazoni i Mishima. De fet, la gira que tot just acaba de començar la banda de Jaume Pla celebra explícitament aquests deu anys “de Mazoni en català”, tal com va recordar ahir el músic bisbalenc. Però Pla també té altres coses a celebrar: per exemple, la solidesa de la seva proposta, el domini de diferents cal·ligrafies estilístiques i una comunió amb el públic que al cap i a la fi és el que dóna sentit a la musica. A L’Auditori, i acompanyat de Miquel Sospedra (baix), Aleix Bou (bateria) i Guille Martorell (teclat i guitarra), va lligar un recorregut socialista pel seu repertori, repartint joc entre els seus discos a raó de quatre cançons per àlbum i amb Purgatori com a extra. Va començar reforçant el tarannà elèctric de peces antigues com Memòria i Ulls de gat mesquer, com volent dir que la nit tindria tots els colors de Mazoni. I així va ser, alternant la ferocitat de Caputxeta i la crispació de La granja de la Paula amb l’existencialisme d’El dubte, que va tocar al piano, i la rítmica electrònica dels temes de Sacrifiqueu la princesa. El públic, més tímid al principi (els concerts amb cadires ja ho tenen, això), va acceptar la invitació de participar de l’espectacle i aixecar-se a partir d’ Apocalipsi Now, i sobretot en una part final amb cançons com A.I.L.O.D.I.U., Eufòria i No tinc temps, tres peces de tres discos construïts des d’estètiques diferents però que obeeixen un sol amo: un Jaume Pla pletòric al llarg d’una hora i quart.

El dramatisme de Carabén

Els Mishima volien que el concert de Sant Jordi fos especial. Havien anunciat tres sorpreses, que al final van ser ben sorprenents: la col·laboració de Roger Mas, Marina Rossell i The New Raemon, tres veus per puntuar diferents moments d’una actuació que va començar amb un fort aplaudiment de benvinguda. Tot seguit, David Carabén va cantar els versos de Mentre floreixen les flors, la cançó que reflexiona sobre la tragèdia de Lampedusa, el drama que continua repetint-se en una Mediterrània que ara com ara separa més que uneix.

El to dramàtic i d’alguna manera més íntim de l’inici va marcar el primer terç del concert, com si els Mishima tinguessin clar que la nit a L’Auditori era un parèntesi en la gira per sales que estan fent aquest any. El lirisme va enlairar especialment La vella ferida i sobretot Els vespres verds, que Carabén va compartir amb Marina Rossell. Però amb un repertori tan consolidat com el del grup barceloní, a vegades el to del concert depèn més de l'actitud que de les cançons, i el recolliment va donar pas a l'expansió tan aviat com els gestos de Carabén van fer entendre que es podia trencar el protocol inconscient que imposen les butaques. La presència d'"una veuota" –en paraules de Carabén– com la de Roger Mas va servir per reinventar En arribar la tardor, una sensació que es va repetir con Ramon Rodríguez (The New Raemon) va injectar la seva personalitat a Qui n'ha begut.

Ja en el tram final, el públic es va deixar anar, primer amb crits en reconèixer cançons com Miquel a l'accés 14 i després aixecant-se per seguir un bis en què van sonar El crits i Tot torna a començar, aquesta amb els udols que alliberen la part més salvatge de Mishima.