Dos paracaigudistes txecs contra el Botxí de Hitler

Barcelona.El 27 de maig del 1942, dos paracaigudistes, Jozef Gabcík i Jan Kubis, l'un e slovac i l'altre txec, van matar un dels esbirros més diabòlics de Hitler: Reinhard Heydrich, també conegut com la Bèstia Rossa i el Botxí. Aquell dia "l'home més perillós del Te rcer Reich" circulava tot satisfet per una carretera de l'antiga Txecoslovàquia, ben aclofat al seu Mercedes descapotable, quan va haver de parar en sec, perquè es va trobar cara a cara amb un altre cotxe. Des de l'altra banda del vidre, Gabcík el va mirar de fit a fit i va treure la seva Sten per disparar. L'arma, però, es va quedar muda. Afortunadament, en Kubis duia una bomba. I Heydrich va expirar sense poder veure els resultats d'un dels seus grans plans: l'extermini dels jueus. L'operació Antropoide no va acabar aquí. Les desventures dels dos paracaigudistes va continuar fins a la cripta d'una església de Praga. Allà els dos valents herois van quedar atrapats.

Aquesta anècdota, el fet que la metralleta britànica fallés a l'últim moment, va ser un dels detalls d'aquesta història -força desconeguda fora de Txecoslovàquia- que van fer decidir a l'escriptor francès Laurent Binet (París, 1972) que havia d'escriure sobre aquests dos herois anònims i fer-los conèixer al seu país. El que no s'esperava és que HHhH (Seix Barral / Edicions 1984), un títol dedicat a una de les frases que els nazis murmuraven als passadissos ("El cervell de Himmler es diu Heydrich"), s'acabaria publicant a 20 països -la traducció castellana ja va per la quarta edició en només tres setmanes-, i fins i tot rebria ofertes per fer-ne una pel·lícula.

I això que Binet, fill d'un professor d'història i nét d'un combatent de la Segona Guerra Mundial, ha escrit un text un pèl arriscat i que ell mateix ha decidit batejar amb el nom d' infranovel·la : "Vaig inventar-me aquesta paraula perquè volia fer entendre que no havia escrit una novel·la, utilitzo totes les tècniques de la novel·la, però no la més important, que és la ficció", explica. Des de les primeres pàgines, el jove escriptor vol que el lector participi de les seves investigacions, dóna detalls de la seva vida privada, argumenta per què decideix explicar una cosa i no una altra, i amb sibil·lina ironia fa algunes consideracions sobre altres novel·les dedicades a la tragèdia nazi.

Si s'inventa alguna escena, n'alerta el lector algunes línies després amb un cert punt de sarcasme. Ho fa, per exemple, en una escena en què Gabcík es troba amb uns companys: "Quina indecència convertir en titella un home que ha mort fa molt de temps, incapaç de defensar-se. Fer-li beure te, quan potser només li agradava el cafè", escriu. El que ell explica és "tot real", emfatitza: "He estat molt rigorós, si m'hagués inventat alguna cosa hauria traït la història i els seus herois". Binet, però, va molt més enllà que Truman Capote a A sang freda . "Quan vaig llegir la novel·la vaig trobar a faltar les seves investigacions, ell simplement explica les conclusions". L'escriptor ha deixat la seva plaça de professor a la banlieue de París per concentrar-se en una segona novel·la, aquesta vegada situada als anys 80.