Doris Lessing, una veu contra les injustícies del segle XX

BarcelonaDoris Lessing va ser primer Doris May Tayler, nascuda el 22 d'octubre del 1919, quan encara no feia un any de la fi de la Primera Guerra Mundial. Era filla d'un segle XX brutal, ple de somnis i de malsons. Uns i altres els va entomar amb decisió i sense por de dur les seves reflexions fins a les últimes conseqüències en una obra literària profundament marcada per la seva experiència vital. Va combatre amb les idees i la pràctica contra el colonialisme, l'imperialisme, el racisme i el masclisme. Va patir el desengany amb el comunisme. Va contribuir al discurs de la reivindicació feminista. I cadascun dels seus combats començava primer amb un combat amb ella mateixa.

El pare era un militar britànic ferit a la Primera Guerra Mundial que havia conegut la dona en un hospital on feia d'infermera. Després de la guerra, ell va aconseguir feina al Banc Imperial de Pèrsia, i van anar a viure a Kermanxah, a l'actual Iran, on va néixer la Doris. Al cap de sis anys, la família va marxar a Rhodèsia del Sud, l'actual Zimbàbue. És a dir, va passar la infància i la joventut en territoris sotmesos a dinàmiques imperialistes que es dirigien cap al col·lapse.

El pare no va trobar a Rhodèsia el negoci d'èxit que buscava, i la Doris, que havia estudiat en un internat catòlic, va deixar l'escola als 14 anys. Encara no en tenia 20 quan es va casar amb Frank Wisdom, de qui es va divorciar el 1943 i amb qui va tenir dos fills. Poc després va conèixer Gottfried Lessing, un advocat i activista comunista alemany que havia fugit de l'Alemanya nazi. Es van casar i ella va agafar el cognom del marit. El divorci va arribar el 1949. Ell va marxar a Berlín i va arribar a ser un membre destacat del Partit Comunista de la República Democràtica Alemanya.

La literatura per explicar el món

En un món esquinçat per la política de blocs, Doris Lessing es va instal·lar a Londres el 1949. Tenia 31 anys, dos fills a Sud-àfrica i un tercer que vivia amb ella. Havia vist la cara més fosca del colonialisme i afrontava pràcticament sola el dia a dia en una Anglaterra que sortia del sotrac de la Segona Guerra Mundial. Inconformista de mena, es va abocar a la literatura per explicar un món convuls a partir de la seva experiència particular, buscant en ella mateixa les contradiccions morals i ideològiques de les quals era testimoni. Va trobar la força per tirar endavant com a dona, escriptora i persona compromesa amb la llibertat, tot alhora, i sempre atenta a un món que considerava en constant evolució, tant en els detalls més íntims com en el terreny polític i social.

Ni acceptava el rol de dona condemnada a l'àmbit domèstic ni callava davant les injustícies, tant si venien de règims totalitaris com de democràcies capitalistes. Lessing, esperit lliure i reflexiu, va militar en el Partit Comunista britànic, però a mitjans dels anys 50 va experimentar un profund desencantament mentre altres intel·lectuals europeus mantenien fidelitat a l'estalinisme. La seva renúncia no la va apartar de l'activisme, sinó tot el contrari: va participar en mobilitzacions contra les armes nuclears i contra l'apartheid sud-africà, i es va convertir en una de les veus de referència per al Moviment d'Alliberament de les Dones.

Moltes de les seves reflexions sobre l'essència conflictiva de la llibertat en un segle XX monstruós les va compartir a El quadern daurat , una novel·la que es pot llegir com a Bíblia feminista, com a anàlisi crítica del comunisme i com a clam contra la guerra. És, com tota la seva obra, una literatura d'idees i d'experiències en revolució constant, també en les formes. Quan l'Acadèmia sueca li va concedir el Nobel l'any 2007, va tenir present tot el que ha escrit i tot el que representa Doris Lessing. Algunes veus van preferir la condescendència. Un premi que és "pura correcció política", va dir el crític nord-americà Harold Bloom. Lessing s'hi va tornar: "Si ell guanyés el Nobel, creu-me, jo no seria tan bruixa".