“Els joves d’origen àrab són vistos a França com terroristes en potència”

Barcelona“Tot va canviar després del Bataclan”, comenta un dels adolescents que participen en el taller impartit per una escriptora parisenca a la vila provençal de La Ciutat, escenari de la nova pel·lícula de Laurent Cantet, que es va estrenar divendres. L’ombra de la violència sobrevola El taller de escritura en la seva primera part, quan els alumnes del taller miren d’escriure una novel·la criminal, però és en el tram final quan es converteix en una amenaça real i palpable.

Com a La classe, el film de Cantet que va guanyar la Palma d’Or el 2008, la columna vertebral és l’intercanvi dialèctic entre un adult amb les millors intencions i uns joves sense recursos, la majoria d’origen immigrant; tot plegat, un microcosmos que captura la societat francesa actual. “Feia 20 anys que treballava en la història, però no trobava la forma de la pel·lícula -explica el director-. L’impuls definitiu van ser els atemptats de Charlie Hebdo, perquè em va semblar que obrien una pàgina inèdita de la història de França, un món nou que requereix molta reflexió per viure-hi”.

Una societat dividida

A Cantet li preocupa sobretot “l’estigmatització” de la joventut que s’ha produït en els últims anys. “Els joves d’origen àrab són vistos a França com terroristes en potència -diu-. I aquesta fractura confirma que tenim una societat molt dividida”. El director també contempla amb inquietud la desafecció de classe dels joves. “A La Ciutat va existir una cultura obrera molt forta als 70 i 80 al voltant de la drassana, però la crisi ha esborrat l’orgull de pertànyer a la classe obrera”, diu. Davant de tots aquests canvis, Cantet no ha volgut venir a oferir solucions, sinó a donar la paraula als joves per esbrinar “quin lloc podien ocupar en aquest món tan estrany”.

Gradualment, El taller de escritura abandona la seva estructura coral per convertir-se en un duet entre l’Olive, la prestigiosa escriptora, i l’Antoine, potser l’alumne més brillant del taller però també el més conflictiu, amb idees sobre la violència i la moral que provoquen el rebuig dels seus companys. L’Antoine, provocador, afirma que comprèn els autors dels atemptats del Bataclan. Cantet almenys ho intenta. “La pel·lícula vol analitzar el mecanisme que empeny algú a la violència, així com el poder de seducció de l’extrema dreta en un jove com l’Antoine -explica-. I en tot això juga un paper clau la falta de perspectiva de futur i d’un sentit de vida. La violència neix de l’avorriment i la falta de fe en un mateix, que generen desesperança i reaccions molt irracionals”.

L’altra idea que destaca el director és la negació de la identitat pròpia. I recorda l’exemple de l’Esperanza, la noia de La classe que es definia com tunisiana tot i no voler sentir a parlar de viure a Tunísia. “A França portem 50 anys posant aquesta gent en guetos i sense contractar-los perquè tenen cognoms àrabs. Quan la mirada de la societat francesa fa que no t’acabis de sentir francès, et busques una identitat on sigui -diu-. I aquí la religió pot ser una manera de recuperar-la”.

“Manuel Valls us el podeu quedar”

Cantet salda la ineludible comparació entre La classe i El taller de escritura -fins i tot comparteixen guionista, Robin Campillo- assegurant que el seu últim film és el “més optimista” que ha fet mai. “A través del taller i la relació amb l’Olive el noi obté alguna cosa, posar en paraules el seu malestar i expressar la violència. Això li permet deixar anar les amarres i canviar d’aires. La classe era un cercle molt més tancat, no s’arribava enlloc”.

La conversa amb Laurent Cantet té lloc quan fa pocs dies que s’ha anunciat el possible fitxatge de Manuel Valls per part de Ciutadans. “Em sembla fantàstic, ja us el podeu quedar”, bromeja el director. “Això revela finalment la veritable condició política de Manuel Valls, que durant 30 anys es va vendre com un socialista reformista, però que per a mi sempre ha sigut un home de dretes. Ja es va veure quan va ser primer ministre, i aliar-se amb Ciutadans és la seva sortida de l’armari definitiva”.