Les dones modernes de Ramon Casas

BarcelonaFem un exercici d’imaginació: què dirien els personatges de les pintures si poguessin sortir del marc que els encotilla i explicar al públic com els va tractar el seu autor? ¿Estarien d’acord en com els va representar o el criticarien sense pietat? Les imatges potser són mudes però donen moltes pistes sobre la seva època i caràcter o en quines circumstàncies les van pintar els artistes. Si ens concentrem en Ramon Casas, es pot dir d’ell que va ser un pintor captivat per la bellesa femenina. Només amb les dones que va pintar es pot reconstruir la seva trajectòria en profunditat. D’entrada, va immortalitzar models molt pròxims, com la seva musa i companya, Júlia Peraire (01), la seva mare, Elisa Carbó i Ferrer (02) i les seves germanes, Montserrat (05) i Elisa.

Però en la pintura de Ramon Casas també hi ha figures femenines anònimes, des de burgeses que llueixen vestits cars fins a dones menys adinerades que viuen en interiors modestos passant per dones que ballen sardanes en un aplec dominical. També s’hi poden veure les monges que podia observar al monestir de Sant Benet i, encara, unes últimes figures femenines convertides en al·legories, estereotips folklòrics o el reclam publicitari de productes com el cava Codorniu o l’Anís del Mono. Casas va pintar fins i tot éssers fantàstics: les sirenes dels murals de la Fonda Espanya. Si de sobte totes aquestes dones tinguessin el do de la paraula, ¿li retraurien els retrats? ¿Li estarien agraïdes o desitjarien ser víctimes d’una pluja d’aiguarràs?

Ramon Casas està considerat el gran pintor de la burgesia catalana del seu temps, un món eminentment patriarcal i marcat per les convencions socials. Però, alhora, va trencar esquemes com a artista, com a defensor d’una dona moderna i activa, que trenca amb les cotilles domèstiques. I també en la seva vida personal: va deixar Emília Huet, amb qui tenia una llarga relació, i, en contra de la família i dels amics, va començar una nova relació amb Júlia Peraire, 22 anys més jove que ell i d’origen modest. L’exposició que el Cercle del Liceu va dedicar a aquesta relació va tancar les portes amb un èxit rotund -15.325 visitants- i, a més, la passió entre els dos protagonistes també va treure a la llum el pes que les convencions tenien a l’època. La comissària de la mostra, la professora de la UB Isabel Coll, explica en el catàleg que la premsa de l’època va ignorar Júlia Peraire.

De l’estereotip a la dona moderna

En el terreny estrictament artístic, els personatges femenins de Ramon Casas van des dels estereotips heretats de la tradició fins a la dona moderna. També és un fet cabdal que, més enllà del tema i de la visió de la dona que se’n desprèn, aquests dibuixos i pintures reflecteixen el seu afany de modernitat i de voler assimilar els corrents internacionals del seu temps. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva l’estudi per a un cartell titulat Sífilis (1900), protagonitzat per una dona que amaga una serp, en un moment en què les malalties de transmissió sexual s’associaven a la dona. També nombroses il·lustracions de Casas per a les revistes L’Avenç, de la qual el pintor va ser cofundador, i Pèl & Ploma, totes elles plenes de dones que llegeixen o pinten. És a dir, dones dotades d’una càrrega intel·lectual. A més, Casas va dibuixar per a anuncis com els de la companyia Hispano-Suiza, en què apareixen dones que condueixen, i també va fer dibuixos protagonitzats per dones ciclistes.

“Ramon Casas no només en formava part, sinó que també era impulsor i creador d’aquesta nova cultura que lluitava per trencar amb els comportaments socials decimonònics i ruralistes, propugnant desenvolupar unes formes de vida i unes pautes de conducta més europees, més lliures i cosmopolites”, diu la historiadora de l’art Erika Bornay al llibre Aproximación a Ramon Casas a través de la figura femenina (Ausa). També explica que en aquestes dones els elements “femenins” i “eròtics” no estan subratllats, que són “independents” i que el pintor es va capbussar en els matisos de la seva psicologia i les va representar en estats d’ànim de “recança” i “aflicció”. Ramon Casas “no té una visió masclista de la dona”, afirma la professora de la UdG Cristina Ribot, autora d’una tesi doctoral sobre com Hermen Anglada Camarasa va representar la dona. Així i tot, la clientela del pintor és burgesa i masculina i la societat estava immersa en un masclisme en què el lloc de la dona era la llar.

En aquest sentit, subratlla Ribot, les representacions de la dona també són “una mesura de control”. “Abans d’entrar al saló privat d’un burgès, aquelles pintures es podien veure en públic en exposicions. Els pintors ho sabien i feien els models a consciència”, conclou l’autora. Una altra de les raons per les quals Casas i altres artistes retrataven dones tan diverses és la demanda. Com diu la catedràtica d’història de l’art de la UB Mireia Freixa, el pintor s’adreçava a als col·leccionistes més “carrinclons” i als “avançats”.

Una dona rural i experimental

No totes les dones de Casas són actives i modernes, ni xules ni manoles urbanites. A la Biblioteca Museu Víctor Balaguer es pot veure com anys abans el pintor havia pintat una dona gran del món rural, La vídua (1890) (07) : “ Com Regoyos, com Rusiñol, Casas va mostrar un país vinculat als seus costums ancestrals, recolzat en la religió. I les escenes de les dones sofisticades”, afirma Lourdes Moreno, directora del Museu Carmen Thyssen de Màlaga i comissària de l’exposició Casas-Rusiñol. Dos visiones modernistas. Les dones d’aquesta i altres pintures de Casas són, segons la comissària, “figures femenines d’origen humil, dones d’aspecte introvertit i abstret”, la imatge “de l’Espanya més tradicional, pertanyent a un entorn rural endarrerit”.

En canvi, aquesta pintura també es pot veure com una exploració dels recursos de la pintura moderna: “El quadre és una solució per jugar amb el contrast entre el blanc i el negre. Ell continua un tema que ve de la tradició, i el que li interessa ètnicament és jugar amb les parets i les cortines blanques i la figura negra. Forma part de la seva lluita per la modernitat, i també aconseguir un intimisme que no sigui carrincló”, conclou Isabel Coll.