“Les dones estan furioses perquè no s’ha avançat prou”

BarcelonaL’escriptora Vivian Gornick (Nova York, 1935) riu molt, li brillen els ulls -que ho observen tot-, té sentit de l’humor i mirada múrria. Ha donat veu a les dones que, com la seva mare, xerraven a les cuines i a les escales i creien que l’amor havia de ser el centre de la seva existència. I a la generació de dones següents, que han lluitat per poder dir que la seva feina era tan important com la dels homes i que l’amor no era la seva prioritat. “Primer feina i després amor”, diu l’escriptora. Com a feminista ha combatut molt per canviar sensibilitats. Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat són dos llibres de memòries separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987, i el segon, del 2015) que L’Altra ha publicat en un sol volum en català (i Sexto Piso en castellà) que ha tingut un gran èxit. Ahir a la nit Gornick va tancar la primera sessió del Primera Persona al CCCB i al matí va atendre els periodistes. “És una força de la natura”, diu José Hamad, l’editor de Sexto Piso.

“Llegir-la ha sigut una experiència il·luminadora i molt emocionant -diu l’editora de L’Altra, Eugènia Broggi-. És una veu desacomplexada, crítica i sensible”. A Vincles ferotges Gornick parla d’una relació plena d’amor però també asfixiant entre mare i filla. “Va ser escrit en ple auge del segon despertar del feminisme, als 80. No podia deixar la meva mare perquè m’havia convertit en ella. Tenia el final abans de començar-lo a escriure: la mare em deia «Ves-te’n, te’n pots anar». És la lluita per separar-me de la mare, per tenir la meva pròpia vida”, assegura l’escriptora. Quan es va publicar, el llibre va ser un èxit: “La meva mare va començar a firmar llibres, li vaig dir que això no ho podia fer perquè no l’havia escrit i em va dir que sense ella el llibre no hauria existit -diu somrient l’escriptora-. La mare no havia tingut una educació [els pares de Gornick eren immigrants ucraïnesos molt compromesos políticament] però entenia que no havia escrit el llibre per criticar-la sinó per poder entendre la nostra relació”.

Una ‘flâneur’ femenina

Quan va escriure La dona singular a la ciutat, 25 anys després, Gornick va poder explicar quin havia estat el resultat d’aquella lluita: “Em continuo sentint una estranya en el meu propi cos, però tinc la ciutat. Al segle XIX escriptors com Baudelaire, Charles Dickens o Walter Benjamin van desenvolupar el concepte flâneur. Es passejaven sols per les grans ciutats per mostrar l’isolament de l’home enmig de la multitud. Volia que hi hagués una flâneur femenina. Una divorciada de mitjana edat que camina per la ciutat com van fer ells”. D’alguna manera és també la conquesta de la ciutat. Quan Gornick era petita difícilment una dona es podia prendre un cafè o sopar sola en un restaurant.

Vincles ferotges té 31 anys, però el públic europeu l’ha devorat. Lucia Berlin va escriure Manual per a dones de fer feines el 1977, però quan L’Altra el va publicar en català fa dos anys també es va convertir en tot un fenomen editorial. És com si hi hagués la necessitat d’escoltar veus de dones independents que intenten entendre el seu món. Dones que descobreixen o s’autodescobreixen i treballen amb un material tan sensible com les emocions. “No sé què està passant. Lucia Berlin estava morta però jo continuava fent coses. Crec que hi ha un nou despertar del feminisme”, diu Gornik sense deixar de somriure.

“Tallar el cap als homes”

L’any passat Hollywood va destapar el que dins de la indústria cinematogràfica era de domini públic: els mètodes terribles de Harvey Weinstein. El #MeToo va posar de manifest la impunitat i freqüència amb què s’agredeix les dones. “ Assetjament sexual és un terme encunyat per una dona fa 50 anys a Washington. I encara en parlem. El cas Weinstein em va sorprendre perquè no creia que la situació fos tan dolenta, però va ser una lliçó: el canvi social és lent”, diu l’escriptora. Gornick, però, creu que s’ha avançat en qüestió d’igualtat perquè ara les dones són a tot arreu i fan de tot: “Hi ha hagut progrés però ha sigut insuficient, i per això el moviment #MeToo està tan enfadat. Les dones de 30 i 40 anys volen sang, tallar el cap als homes. Estan furioses perquè no s’ha avançat prou”.

No és fàcil resoldre les diferències entre homes i dones perquè les dones han sigut “les grans subordinades per excel·lència”: “És més difícil que altres dicotomies, com negres i blancs, jueus i gentils, ximples i espavilats, alts i baixos. És una de les revolucions més llargues, i continuarà així perquè dormim amb l’enemic. Tanta intimitat compartida complica la resolució”.