Les dones artistes del segle XX: més enllà de Frida Kahlo

BarcelonaLes grans dones artistes del segle XX són cada vegada més conegudes pel gran públic, però tot i així només Frida Kahlo ha aconseguit trencar el sostre de vidre i ser tan popular com els seus col·legues. La recuperació tardana de moltes artistes, com la pintora mèdium Hilma af Klint, potser es por convertir en una moda, o en una fórmula, però en qualsevol cas seria “perfectament legítim” que passés, diu la historiadora de l’art Victòria Combalia amb motiu de la reedició del llibre Amazonas con pincel a l’editorial Sd, quinze anys després. “Ja tocava reivindicar-les, tant és que es converteixi en una moda; és de justícia”, subratlla.

Moltes de les artistes recollides en el llibre van tenir vides turmentades i que les titllessin de "boges" va ser recurrent a l’hora d’intentar reprimir-les. A l’escultora Camille Claudel, que va ser parella d’Auguste Rodin, la van tancar en un frenopàtic durant més de trenta anys sense que fos necessari. A la catalana Ángeles Santos li hauria passat el mateix si els seus amics artistes, entre els quals hi havia Federico García Lorca, no haguessin escrit una carta a la família per impedir-ho. I Leonora Carrington va estar tancada a Santander, i quan va sortir va escriure un llibre sobre la seva experiència. “Mentre escrivia em quedava atònita del dramatisme de les seves vides, i vaig decidir que hi hagués un equilibri entre la vida i l’obra. He incidit tant en les persones que els van donar suport com en les que els van posar bastons a les rodes”, explica. Així mateix, aquestes complicacions reflecteixen com les dones ho tenen més difícil que els homes a l’hora de desenvolupar una carrera artística. “Ara tenim molt bones artistes joves, aquesta certa normalització ha costat un segle d'aconseguir. I encara han d’entrar més al mercat” .

Retrospectives als museus més importants

Victòria Combalia parla de referents feministes dels anys 70, com l’article de Linda Nochlin Per què no hi hagut grans dones artistes?, i creu que el reconeixement de les dones segueix evolucionant: “Des des fa una dècada moltes artistes que apareixen al llibre, com Sonia Delaunay, Mary Cassat, Lee Miller, Maruja Mallo, Leonora Carrington i Dora Maar, han tingut grans retrospectives en museus importants. Encara que haurien de ser moltes més. És una tasca dels museus que ha de continuar, i crec que ja s’han mentalitzat”, explica. Precisament Dora Maar, que està marcada pel llast d'haver sigut amant de Picasso entre els anys 1936 i 1943, és l’artista que Combalia ha estudiat amb més profunditat: en va escriure una gran biografia i n’ha fet cinc exposicions. “Després de Picasso, Dora Maar va passar cinquanta anys sent recordada simplement com a model i musa de Picasso i ningú exposava la seva obra” , recorda Combalia. Si no hagués conegut l’artista malagueny, està convençuda que hauria tingut més reconeixement. “Era una fotògrafa boníssima i potser hauria sigut com Cartier Bresson o com Brassaï –conclou l’autora–. No s’hagués passat a la pintura, en què no era tan bona. Després que Picasso l’abandonés deia amb sarcasme que no s’havia suïcidat per no donar-li el gust, però sí que ho va sublimar a través de la pintura, la religió i la psicoanàlisi”.