Dones artistes en primera persona

BarcelonaÉs impossible no veure-la quan es passa per davant de la seu de la Blueproject Foundation, al carrer Princesa de Barcelona: Britney Spears s’afaita el cap mentre dirigeix una mirada hostil cap a fora del quadre. És un retrat de la britànica Sarah Maple que forma part de l’exposició col·lectiva HerSelves i reflecteix el vessant més provocatiu i polititzat de les 16 dones artistes que la formen. De fet, Maple va capgirar el sentit d’una obra de Frida Kahlo, Autoretrat amb el cabell curt : mentre que la pintora mexicana feia exorcisme dels problemes conjugals que tenia amb Diego Rivera, la britànica converteix l’acte de tallar-se la cabellera en un desafiament. “La idea que teníem no era fer una exposició sobre feminisme, sinó de dones que reflexionen sobre la dona”, afirma Aurélien Le Genissel, el comissari de la mostra, juntament amb els altres quatre membres de l’equip artístic de la Blueproject. “Ens vam adonar que moltes problemàtiques relacionades amb la condició de dona corresponen a temàtiques relacionades amb l’autobiografia -afegeix-. Com que no tenien referents històrics, moltes van començar a reflexionar sobre la seva pròpia condició. Moltes de les obres incloses són reflexions en primera persona, perquè és la manera més directa per expressar un relat diferent del dominant”.

Més que treure conclusions sobre el tema, els comissaris han creat un mosaic de peces de formats diversos per abordar de manera complexa línies recurrents en aquestes reflexions, com el cos, la intimitat, la representació i el llenguatge. Una altra de les peces més impactants és La feina d’una dona no s’acaba mai, un vídeo d’Eliza Bennett en què es pot veure com l’artista es cus una mà. El títol de la peça i la costura fan al·lusió a estereotips de la condició femenina, però la duresa de les imatges s’allunya del que s’associa a la dona més habitualment. “En la selecció de les obres hem intentat trobar un punt mitjà entre ser una dona artista i ser artista abans que dona i analitzar com ser dona influeix en el fet de ser artista a molts nivells”, explica Le Genissel.

'Selfies' feministes i polítiques

No totes les peces de l’exposició tenen la duresa de l’obra de Bennett. Però això no vol dir que no siguin igualment punyents. De fet, una de les que plantegen més problemàtiques és el vídeo Selfie stick aerobics, d’Arvida Byström i Maja Malou Lyse. Mentre que elles consideren que fer servir les selfies com art és un acte d’“empoderament polític” i que tenyir-ho tot de color de rosa significa apropiar-se de la pròpia imatge, per al comissari la qüestió és més complexa, perquè no queden clar els límits entre “l’alliberament” i la “submissió”. “Viuen la contradicció de criticar les selfies i alhora viure’n. ¿Són conscients de les estructures de poder on estan ficades?”, es pregunta Le Genissel.

En el terreny més intimista, en diferents punts de la sala es poden trobar les cartolines de l’obra Experiment de pèrdua de temps, d’Alyson Provax, amb les quals l’artista va anotar intervals en què li semblava estar perdent el temps, però que en el fons reflecteixen les seves angoixes i inseguretats. Sandra March està representada amb una sèrie d’autoretrats en què apareix de manera distorsionada.