Sitges aclama el viatge d’una mà a través d’un París animat

SitgesLa síndrome del membre fantasma és aquella sensació angoixant que tenen les persones que han perdut una extremitat, una punyent memòria de la carn que ens recorda l’absència d’una part de nosaltres mateixos. Però ¿i si els membres amputats també patissin la síndrome? ¿I si una mà amputada cobrés vida en un hospital i emprengués la recerca del seu cos recorrent un París hostil i ple de perills? Així arrenca ¿Dónde está mi cuerpo?, opera prima del francès Jérémy Clapin -els debutants estan marcant aquesta edició de Sitges- que, després de triomfar a la Setmana de la Crítica de Canes i arrasar al Festival d’Annecy, Meca de l’animació moderna, aquest dimecres va ser ovacionada pel públic del Festival de Sitges, on, per cert, no participa en la secció Anima’t sinó en la competició oficial.

La premissa de ¿Dónde está mi cuerpo? sembla que apunti a un relat molt allunyat de la realitat, però no és així. Clapin, que adapta una novel·la de Guillaume Laurant, recondueix la història cap a un territori més realista alternant el punt de vista de la mà i el de la persona a qui pertany, el Noufel, un repartidor de pizzes maldestre, marcat per la mort accidental dels seus pares i, detall important, amb les dues mans. ¿És, doncs, el veritable amo de la mà o les dues històries transcorren en moments diferents? La pel·lícula resoldrà el dubte en el moment adequat, però mentrestant ens regala, d’una banda, l’odissea apassionant de la mà -gairebé una cinta d’acció plena de perills (rates, gossos) i reptes impossibles com ara travessar una autopista- i, de l’altra, el drama d’un noi carregat de traumes que descobreix en la veu d’una desconeguda un motiu per canviar de vida i començar a superar el pes de la pèrdua. Dues històries que en el fons són la mateixa: la d’algú que busca el seu lloc en el món.

Tot i que l’autor de la novel·la és el coguionista d’ Amélie, el París d’un film i el de l’altre no s’assemblen gens: el de ¿Dónde está mi cuerpo? és una ciutat fosca i bruta, sense estampes de postal i d’una bellesa crua. Clapin l’observa primer des dels ulls arran de terra d’una mà espantada i després a través del desencant d’un jove que enyora veure l’horitzó. El dibuix, d’estil més aviat realista i colors apagats, va com un guant a la història del Naufel però, estranyament, també a una mà que Clapin aconsegueix dotar d’expressivitat sense recórrer a solucions antropoformitzadores.

Potser el més sorprenent és la maduresa del conjunt, insòlita en un debutant però coherent en un Clapin que ja havia triomfat en el circuit de curts amb dos treballs anteriors. També s’ha de celebrar que ¿Dónde está mi cuerpo? assumeixi la condició d’animació plenament adulta sense recórrer a temàtiques sociopolítiques, històries reals o registres arty. D’alguna manera, l’èxit de la pel·lícula -Netflix va adquirir-ne els drets i l’estrenarà el 29 de novembre en el portal i una setmana abans en sales- obre el camí per superar vells prejudicis sobre el que ha de ser una pel·lícula animada.

L’‘anime’ més sensible

¿Donde está mi cuerpo? no està sola en la competició oficial de Sitges: l’acompanya el nou anime de Tatsuyuki Nagai, Her blue sky, un sensible drama romàntic amb tocs de fantàstic i comèdia adolescent molt en la línia del cinema de Makoto Shinkai. Curiosament, la projecció a Sitges era la première mundial del film, cosa que evidencia la importància del festival per al món de l’animació i viceversa. La història gira al voltant d’una adolescent que no vol ser una càrrega per a la germana gran que ha tingut cura d’ella des de la mort dels pares. L’arribada al poble d’un antic xicot de la germana i del seu jo adolescent, reencarnat màgicament, provoca un embolic sentimental a quatre bandes narrat amb una delicadesa i emoció que seduirà els fans de Your name.