Donald Sutherland passeja el seu somriure murri per Sant Sebastià

Enviat Especial a Sant SebastiàHi ha actors que es transformen en cada pel·lícula i actors que transformen les pel·lícules amb la seva mera presència, com Donald Sutherland, una llegenda de Hollywood que ha transitat per tota mena de gèneres amb el seu característic somriure murri i descregut. L’intèrpret canadenc va rebre ahir als 84 anys el premi Donostia del Festival de Sant Sebastià aprofitant que visita el festival per presentar-hi fora de competició The burnt orange heresy ( Una obra maestra ), de Giuseppe Capotondi, una fallida adaptació d’una novel·la de Charles Willeford en què destaquen la breu aparició de Mick Jagger en la pell d’un milionari maquiavèl·lic i el paper de Sutherland, un pintor allunyat del món de l’art i envoltat d’una aura de misteri. Una més, en resum, de les 200 pel·lícules que l’actor ha fet al llarg de la seva carrera.

“No puc triar-ne una. Seria com triar un dels meus cinc fills, els adoro a tots i també a tots els directors amb qui he rodat. Això sí, em va encantar treballar amb Fellini”, va dir Sutherland en referència a Casanova (1976).

Sutherland continua rodant habitualment (“tinc massa boques per alimentar”, diu) i fins i tot té una pel·lícula a la cartellera, Ad Astra, de James Gray, l’únic títol recent que ha destacat quan li han demanat que comparés el Hollywood actual amb el dels anys 70. “Abans era diferent. Es rodava en cinema, només podies filmar onze minuts seguits... No és que ara sigui pitjor, però jo no m’hi acostumo. Trobo a faltar treballar amb directors com Robert Altman i Fellini”.

Quan el van creure mort

L’actor va parlar del rodatge d’Els violents de Kelly (1970), un dels films que el va catapultar a la fama. “El vam rodar a Iugoslàvia -va recordar-. El primer dia tenia una escena i després sis setmanes de descans. Volia aprofitar-ho per viatjar per Europa, per anar a veure l’Hermitage. Però un dia, jugant al pòquer, em vaig trobar malament. Tenia una meningitis bacteriana i em van portar a l’hospital, però no tenien les medicines adequades i vaig entrar en coma. I mentre tothom em creia inconscient, recordo sentir el productor dictant un telegrama a la meva dona dient-li que no calia que viatgés, que ja li enviarien ells el meu cadàver”. Sutherland es va recuperar i va acabar la pel·lícula: “Però encara estava tocat i plorava després de cada escena”.

També a la secció oficial però ja en competició, el drama Rocks, de Sarah Gavron, va permetre constatar que el cinema social anglès ja no viu només sota l’ombra de Ken Loach, sinó que també es contagia del tremendisme de cert cinema indie provinent de Sundance, el que no concep el retrat de les classes obreres sense la concatenació de desgràcies i infortunis. Aquí la víctima de torn és la Rocks, una adolescent negra d’un suburbi de Londres que al tornar de classe descobreix que la seva mare, que té problemes psicològics, els ha abandonat a ella i al seu germà petit deixant una nota de disculpa i una mica de diners. La noia intenta mantenir la rutina durant uns dies, però l’absència de la mare i la falta de diners acaba precipitant que ella i el seu germà acabin fugint dels serveis socials en una ruta per cases d’amigues i hotels barats que no acabarà bé.

És una llàstima que cineastes tan competents a l’hora de retratar els estats d’ànim i les dinàmiques adolescents com Gavron sentin que han de posar l’accent sempre sobre la desgràcia, quan el millor de Rocks és, en realitat, el retrat que fa de l’amistat femenina, entesa com a trinxera i refugi contra la injustícia del món dels adults.