Una dona tenaç
Escriptora i periodistaSi hagués de triar un adjectiu per qualificar Isabel-Clara Simó seria tenaç. L’adjectiu implica moltes coses: la capacitat de treball, la determinació, la claredat de les idees, la disciplina. Ens hem d’imaginar una dona amb una vocació i amb les eines necessàries per portar-la a terme. Però, quina és la vocació? Jo diria que és incidir sobre la societat, ficar-hi cullerada. Això, que sembla impertinent, no ho és pas si pensem que la Simó es mou per uns ideals de justícia i llibertat, de dignitat humana i nacional. Isabel-Clara Simó és una dona que vol un món millor, com tanta gent que eren joves durant la Transició, una època que ha acabat presonera de les pròpies pors. Isabel-Clara Simó, per contra, no té por. No coneix la por per més que la vida l’hagi colpit amb duresa.
A la dècada dels 70, Isabel-Clara Simó era directora del setmanari Canigó -creat pel seu marit, Xavier Dalfó-, una revista prima, de poques pàgines, on niava l’independentisme d’esquerres, aleshores minoritari. La revista repassava també el món cultural dels Països Catalans. Era una revista batallera, que aglutinava els joves cadells de la literatura i la política. Canigó representa la voluntat de construir un espai des d’on posar en joc idees radicals. Quan aquesta plataforma es va enfonsar, perquè la societat havia avalat els pactes del sistema, Isabel-Clara va traslladar les armes a la literatura. El 1979 va publicar És quan miro que hi veig clar. La correcció al vers de Foix és una declaració d’intencions i una picada d’ullet a la tradició. Isabel-Clara Simó tragina una cultura ben sòlida.
A partir d’aquí llaura una trajectòria torrencial, amb una quantitat ingent de títols. Ha decidit que es dedicarà només a escriure, però a estones accepta responsabilitats institucionals, a estones accepta militàncies, a estones fa conferències, a estones viatja. Com a escriptora enamora els lectors i els fa caure en la trampa de presentar-los històries que semblen convencionals i no ho són gens. En un estil directe i atractiu, potent, porta el lector cap a mons foscos, torçats, inclements; indaga, doncs, en la naturalesa humana. També juga amb l’humor i la ironia, també festeja amb personatges cèlebres que mira d’entendre més enllà del tòpic. Hi ha un punt de perversitat sempre present. La seva obra és immensa, ha col·leccionat tots els premis, ha tingut i té un públic fidel, és tan eficaç com inquietant.
Isabel-Clara Simó és un compendi de diverses pulsions: l’independentisme, els Països Catalans, el periodisme, el feminisme, la literatura, la política, els fills. Cal molta força i molt de talent per dur a terme una lluita tan global, tan profunda i tan fidel.
Isabel-Clara Simó guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017
