Dolores Redondo torna a desenterrar fantasmes

Barcelona.La introducció d' El llegat dels ossos (Columna/Destino) provoca un impacte semblant al de la imatge inicial de la primera part de la Trilogia de Baztan , El guardià invisible . Dolores Redondo s'estrenava amb una noia que apareixia morta, amb la roba estripada, les mans col·locades amb cura al mig del pit, el pèl púbic afaitat i un pastisset típic de la localitat, el txatxingorri , col·locat al damunt de la pelvis. En aquest segon lliurament, el mort és un nadó de pocs mesos: abans de ser enterrat al mig del bosc, l'assassí li arrenca d'una grapada el braç dret. En el primer capítol hi ha un altre mort. Aquest cop es tracta del suïcidi d'un presoner, que deixa inscrita una paraula enigmàtica a la paret de la cel·la: tarttalo .

"Començo pitjant l'accelerador perquè els lectors sàpiguen que El llegat dels ossos és una novel·la de crims i policies. És un llibre dur, com el seu predecessor". Redondo parla sense cap mena de prepotència d'un dels fenòmens editorials de l'any. D' El guardià invisible n'ha venut gairebé 100.000 exemplars en castellà i més de 10.000 en català. La trilogia ha estat venuda en 23 països, en deu dels quals ja s'ha publicat. La productora que va finançar el Millenium de Larsson n'ha comprat els drets, i aquest estiu la novel·lista es va passejar amb un dels seus accionistes per mostrar l'ambient inquietant i quasi secret de la vall navarresa de Baztan, on Amaia Salazar investiga crims que aconsegueixen posar la pell de gallina.

A El llegat dels ossos , l'assassinat del nadó imita, tal com recorda Redondo, "el ritual funerari de l' itxusuria : quan una criatura moria, es deia que l'esperit convivia amb els vius durant un temps". La mitologia basca i navarresa, que en l'anterior lliurament tenia un pes important, torna a ser decisiva. "El tarttalo és un cíclop que s'alimenta tant d'animals com de persones. Se'ls menja vius, i n'escup els ossos a l'entrada de la cova on viu -diu l'autora-. El llegat al qual fa referència el títol és el del passat i la mitologia, però també el de la família de cadascú, que pot ser una ajuda, però també una càrrega terrible".

Denunciar la marginació

Una de les claus de les novel·les de Redondo és la combinació molt hàbil d'elements d'intriga, ingredients sobrenaturals, tradicions fosques i personatges complexos. "En aquesta novel·la, Amaia Salazar ha de combinar la investigació i cuidar el nen que acaba de tenir, l'Ibai -resumeix-. El que m'agrada més d'ella és que no està mai segura de res. És una actitud d'una gran generositat, perquè un investigador ha d'enfrontar-se amb gent que desconeix per esbrinar si són criminals o innocents". Una de les subtrames del llibre recorda la marginació dels cagots medievals: "No s'ha aclarit mai si eren càtars, gots o soldats leprosos -recorda-. Van viure segregats, igual que ho feien tants col·lectius socials, entre els quals hi havia les dones". Salazar s'enfronta amb un o més assassins que seccionen el braç dret de les seves víctimes, igual que en el ritual de l'itxusuria . Mentre prova de treure'n l'entrellat, els seus traumes infantils tornen a fer acte de presència. La figura de la mare, que ja la perseguia a la primera novel·la, és encara més temible. "Hi ha pares capaços de fer mal als fills. És una de les imatges més pertorbadores que puc arribar a imaginar -diu-. Per això em persegueix, probablement".

Una inspectora que té visions

Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) s'ha proposat posar les coses difícils a la seva protagonista. Amaia Salazar ha heretat -per via familiar i per haver crescut a l'entorn quasi màgic de la vall de Baztan- la misteriosa habilitat de somiar amb les víctimes. "Al meu despatx hi tinc dues reproduccions de la sèrie d'aquarel·les que Barceló va dedicar a la Divina comèdia de Dante. És un llibre que estimula la meva imaginació fins a límits insospitats -admet-. Les visions o somnis d'Amaia cada vegada van prenent més protagonisme. Espereu a la tercera part".