“Als anys 80 treballar en una pel·lícula d’Almodóvar era jugar-te-la”
Antonio Banderas protagonitza la pel·lícula ‘Dolor y Gloria’, de Pedro Almodóvar
MadridUn retrobament d’altíssim nivell. Antonio Banderas i Pedro Almodóvar es reuneixen després de sis anys per fer una nova pel·lícula, i no una pel·lícula qualsevol. Mentre la meitat dels actors del món volen treballar amb el cineasta manxec, el malagueny no només ha tornat als seus braços -han fet vuit films junts-, sinó que s’ha ficat dins la seva pell, gairebé literalment. Banderas és Almodóvar, sota el nom de Salvador Mallo, a Dolor y gloria, que s’estrena el 22 de març. Ha sigut voluntàriament abduït per Almodóvar i pel seu exercici d’autoficció.
Almodóvar va revolucionar el cinema dels 80. ¿És possible que en el panorama actual Dolor y gloria resulti també provocadora?
Pel que fa a la moralitat, el canvi es va produir als 80. El 1985 era molt impactant una pel·lícula amb la intensitat sexual de La ley del deseo. Allò va provocar una reflexió sobre la moralitat, tant entre nosaltres com entre el públic. En la seqüència 25 d’aquella pel·lícula, el meu personatge matava el de Miki Molina i ningú hi va prestar atenció. Al cinema el crim s’accepta amb una naturalitat indecent. Pel que fa a la sexualitat, Almodóvar va aconseguir introduir la idea que l’homosexualitat era natural, que dues persones del mateix sexe podien estimar-se.
I que després podien canviar de tendència sexual, com passa a Dolor y gloria.
Per descomptat. Si hi ha elements que poden resultar corrosius i això ajuda a remoure consciències, fantàstic. Tant de bo! A la pel·lícula és parla amb naturalitat del sexe, i això pot molestar algú. Però el temps hi juga un paper fonamental. Ara hi ha coses rares, però el 1985 també n’hi havia; el 20 de novembre no podies sortir al carrer, i treballar en les pel·lícules d’Almodóvar era jugar-te-la, no sabies si algú et fotria un cop de martell al cap pel carrer. La pel·lícula és una reconciliació molt bonica amb els actors, amb la família... una confessió molt maca.
¿També parla sobre el que va haver de patir la mare d’Almodóvar pel fet que ell era homosexual?
Sí. És el dolor antic d’un nen d’un poble de la Manxa i la duresa d’aquell ambient per a ell i per a la família. Ell diu que mai va tenir la conversa sobre l’homosexualitat amb la seva mare i jo el crec, però potser li hauria agradat tenir-la. I aquestes són coses extrapolables a molta gent, i no em refereixo només als homosexuals, sinó als que són diferents. Tot és un crit d’“Accepta’m”.
¿I la reconciliació amb els actors?
Bé, jo he vist el Pedro ser dur amb els actors, però és que amb ell si no t’atures i intentes entendre el que està passant, llavors és quan et farà mal. Ell no vol que arribis amb motxilles carregades d’altres treballs i ple de tics, ell vol un jo pur. Si t’hi resisteixes, tens un problema, però si intentes entendre-ho, et trobaràs amb tu mateix. Per això dic que jo a aquesta pel·lícula hi vaig arribar de soldat ras, preguntant: què vols de mi?, per què m’has cridat? He sentit el repte de crear un personatge des del no-res. Amb Dolor y gloria he tingut l’oportunitat de fer el que no vaig fer abans. M’he sentit reconciliat amb el Pedro. Ha sigut una experiència increïble.
Diu que no ha volgut imitar-lo en el rodatge, però físicament sí que ha buscat la semblança i hi ha moments en què fins i tot sembla que Almodóvar li ha doblat la veu.
El Pedro em va dir que si volia utilitzar algun manierisme seu, que ho fes, però li vaig dir que no des del principi; no volia acostar-me al pastitx. El que passa és que ens coneixem des de fa 40 anys i hi ha petits detalls que s’enganxen. Aquest treball ha sigut gairebé com cosir els mantells de les Verges de Màlaga, puntada a puntada. Em diuen que a la pel·lícula m’hi assemblo molt, però jo no ho noto tant. Vaig provar de fer el personatge des de dins cap a fora.
Almodóvar és per a alguns un referent polític per l’espai de llibertat que ha aconseguit. ¿Ho és per a vostè?
És que l’art i la política estan relacionats, perquè tots dos reclamen un espai de llibertat. Però en l’àmbit personal, avui hi ha una intoxicació política insuportable. Això que ens volen vendre els polítics que la nostra felicitat depèn d’ells, doncs no. No són tan importants com volen fer-nos creure. I, a més, aquesta manera d’enfrontar constantment els espanyols! En aquest país hi ha hagut un gest de veritable política el 8-M. I encara queden molts drets per aconseguir, com ara salaris igualitaris. És que no hi ha qui ho entengui.
I la violència masclista...
Esclar, tot i que el tema de la violència masclista no té un rendiment polític immediat. És el mateix que la cultura. ¿Algun partit té entre les seves prioritats la cultura?