'La Mami': el lavabo d’un cabaret com a espai de sororitat

'La Mami'

(3,5 estrelles)

Direccció i guió: Laura Herrero Garvín. 81 min. Mèxic i Espanya (2019). Documental. Estrena als cinemes

Doña Olga ha treballat en el món del cabaret al llarg de 45 anys i ara és la Mami, l’encarregada del lavabo de dones del Barba Azul, a Ciutat de Mèxic. Hi té una presència gairebé invisible, fora del camp de visió i actuació dels clients, però indispensable per a les dones que treballen al club nocturn. Ella mira que hi hagi un cert control, però també les cuida, escolta els seus drames quotidians i les aconsella. La Mami és, en resum, una verdadera força de la naturalesa i no costa imaginar per què Laura Herrero Garvín s’ha fixat en ella per al seu documental i, a més, l'ha titulat amb el nom amb què és coneguda.

Amb tot, La Mami pretén ser un retrat coral i no només de personatge, i per això enfronta sense titubejos certes tensions sobre la condició femenina a través de les històries que marquen la vida de les treballadores del cabaret. Vehiculat a partir de les converses entre la veterana Mami i la Priscilla, una nova treballadora, La Mami va desplegant de manera subtil qüestions com l’articulació del cos eròtic com a força productiva i la realitat que això amaga: mares solteres, divorciades i sense cap més alternativa que ballar nit rere nit per tirar endavant els fills. Aquest subtext, que aflora dins els banys del Barba Azul, parla de la asimetria de gènere i de classe de l’heteropatriarcat i de la violència soterrada que pateixen les dones; però Herrero Garvín també ens convida a conèixer aquestes vides des d’altres posicions. Com les ballarines del local, la càmera de la cineasta sembla que busqui refugi en la calidesa d’aquest lavabo, un espai que pot entendre’s com un no-lloc, però que en la lògica d’aquesta comunitat és un escenari propi, compartit i col·lectiu. Un exemple, en última instància, d’una certa idea de sororitat.