'Doctor Sueño': la seqüela de 'La resplendor' té veu pròpia però no deixa enrere l’obra mestra de Kubrick

BarcelonaDirecció: Mike Flanagan. Guió: Mike Flanagan. 150 minuts. Estats Units (2019). Amb Ewan McGregor, Rebecca Fersugon, Kyliegh Curran i Carl Lumbly.

No és cap misteri que Stephen King té una relació problemàtica amb La resplendor de Stanley Kubrick, la més cèlebre i aclamada adaptació cinematogràfica d’un dels seus llibres i, alhora, la que menys manies ha tingut a l’hora de prendre’s llibertats amb la matèria primera. L’autor de Carrie mai va arribar a girar full del tot sobre l’afer de La resplendor, fins al punt que va necessitar escriure Doctor Sueño, una seqüela que servia per reclamar la seva autoritat sobre el cànon del relat. Ara que aquest llibre arriba també a la pantalla sota la batuta de Mike Flanagan, resulta inevitable acostar-se a l’adaptació amb un interrogant morbós: ¿a qui estimarà més la pel·lícula, a King o a Kubrick?

El film no triga ni un segon a fer-nos sortir de dubtes: amb la pantalla encara en negre, les notes ominoses del tema principal que Wendy Carlos i Rachel Elkind van compondre fa gairebé quatre dècades per a la pel·lícula ens fan saber que resulta impossible obviar la iconicitat kubrickiana. Llavors retrobem Danny Torrance, el nen supervivent de La resplendor, ara un adult amb les faccions esgotades d’Ewan McGregor, i és aquí on els imaginaris de King i Flanagan –que ja havia adaptat l’escriptor a El joc del Gerald– conflueixen de manera natural. Els fets esgarrifosos que va experimentar de petit l’han convertit en un adult alcohòlic i traumatitzat, que podria ofegar les penes amb els protagonistes d’It –incapaços de deixar enrere el seu terror d’infància– o amb la família que habitava La maldición de Hill House, sèrie que Flanagan va construir a partir d’un missatge molt clar: després del terror sempre arriba el drama, com una ressaca penosa.

Potser n’hauríem tingut prou amb la melancolia i el temor que envolta les accions d’en Danny per posar un epíleg a La resplendor, però la història original de King dispara en moltes més direccions, presentant-nos un clan pseudovampíric que s’alimenta de la “resplendor” d’altres nens, liderat per una hippie malèfica que Rebecca Ferguson encarna sense dissimular un pervers plaer a l’hora d’escometre malifetes sagnants. Flanagan es veu forçat a seguir els diversos fils de la trama fins a arribar a allò que, creiem, li interessa de veritat: un clímax que ressuscita cerimoniosament l’imaginari fílmic de La resplendor, arranjant un diàleg pop que reconcilia l’escenari de la posada en escena de Kubrick amb un marc dramàtic fidel a les catarsis redemptores de King, cosa que ens fa pensar que, segurament, l’únic espectador a qui Flanagan vol satisfer de veritat és el mateix escriptor.