'Doctor Portuondo': la primera sèrie original de Filmin, què tal?

'Doctor Portuondo'

Carlo Padial per a Filmin. En emissió a Filmin

Amb la seva primera sèrie original, Doctor Portuondo, Filmin cobreix un espai reclamat des de fa temps en la indústria audiovisual del nostre país. I permet donar sortida a produccions independents i de clara marca d'autor que, ignorades pels canals de televisió i també per les noves plataformes, no podrien veure la llum o quedarien condemnades als llimbs de l'autoproducció i la distribució gratuïta. De fet, el responsable de Doctor Portuondo, Carlo Padial, ha desenvolupat una part de la seva carrera com a creador audiovisual en aquests àmbits alternatius des dels quals massa sovint és difícil fer el salt a la professionalització sense renunciar al segell personal ni entregar-se a les convencions del mainstream. Així que benvingut sigui el suport de Filmin a la producció d'aquesta mena de sèries!

Els formats i les pel·lícules de Padial, de Josep Mauri. La dictadura de la raó a Mi loco Erasmus, de Go, Ibiza Go! a Algo muy gordo i Vosotros sois mi película, es caracteritzen per la naturalesa heterogènia. Doctor Portuondo és un projecte alhora íntim i de més vocació comercial, una sèrie d'autoficció de base còmica que defuig les convencions de la sitcom clàssica però manté l'estructura típica de resseguir el procés sanatiu d'un protagonista a través de la teràpia. El primer original de Filmin es pot llegir com la història d'amor del creador, a través del seu alter ego protagonista, amb la psicoanàlisi, una comèdia dramàtica sobre algú que s'obsessiona amb aquest tractament psiquiàtric. Al llarg de sis episodis s'exploren algunes idees brillants, com la gelosia que aclapara tots els neuròtics assidus a la teràpia quan aterra a la consulta un psicòtic, un malalt "de debò" a ulls del metge; o el fet d'enamorar-se obsessivament d'una teràpia fins al punt que la parella se senti abandonada. La consulta també suposa una excusa perquè Padial i el seu col·laborador Carlo de Diego convoquin tot de personatges excèntrics, entre absurds i tendres, que habiten des de sempre les seves obres. La temàtica (la reclusió en la neurosi) i el personatge del títol, un psiquiatre d'origen cubà que encarnaria els paradigmes del segle XX i a qui dona vida Jorge Perugorría, justifiquen una ambientació d'aires rancis i foscos, que adopta textures pròximes al cinema de terror quan al protagonista se li disparen les pors, com al cinquè episodi.

Tota comèdia neuròtica implica una certa dosi de narcisisme i misantropia. El protagonista admet el primer punt, i la sèrie es pot fer costeruda per a qui no connecti amb l'omnipresència de l'actor Nacho Sánchez, sempre amb el mateix posat entre estupefacte, espantadís i confós amb què mimetitza el tarannà de Carlo Padial. Però l'exposició de pors, defectes i contradiccions propis d'una autoficció també resulta un xic autoindulgent: el protagonista, per exemple, presenta com a neura insuperable que li causin rebuig els banys d'establiments públics (hola, benvingut al món quotidià de les dones) i el "gran secret" que revela al final, Lena Dunham se'l ventilava al primer episodi de Girls amb menys escarafalls i més autoironia. Pel que fa a la misantropia, hi trobes a faltar que el personatge l'abraci amb totes les seves conseqüències, com fan Woody Allen i Larry David. A Doctor Portuondo es prefereix finalment aparcar qualsevol traça d'incomoditat i concloure la trama amb una victòria dels bons sentiments i l'autosuperació personal.