La doble personalitat de la llegenda d’un temps

BarcelonaMario Pacheco, que va tenir una petita participació a Dioptria 2 i que després va seguir col·laborant amb Pau Riba abans de fundar el segell Nuevos Medios a Madrid, considerava que Dioptria era un disc revolucionari equivalent a La leyenda del tiempo de Camarón. “Es referia al fet que el temps no l’afectaria i que al cap de 50 anys estaríem aquí parlant-ne”, diu Riba. És el mateix que devien pensar a Munster Records quan van decidir fer una reedició de Dioptria respectant el format de doble LP en què s’havia concebut i amb una remasterització que restitueix el so que s’havia perdut en reedicions anteriors. “Abans feien masteritzacions retallant aguts, i això es carregava el so original. Ara s’ha treballat amb molta cura. Estic molt content amb la manera com ho ha tractat Munster”, admet Riba.

Dioptria es va enregistrar als Estudis Gema del carrer Sardenya de Barcelona. “En un quatre pistes, i sonava bé!”, recorda Riba. Per allà van passar els músics que van acompanyar-lo: Toti Soler i els Om en les cançons del primer LP, i una part de Música Dispersa en el segon. “Així com havia flipat amb els Om per com eren d’europeus i moderns, després vaig flipar amb Música Dispersa per tot el contrari -diu Riba-. Em vaig fotre el primer tripi, vaig estar a Formentera i vaig pensar que el rock’n’roll aquell que fèiem era molt capitalista, i jo volia una cosa més bucòlica. Allò va coincidir amb que el Cachas [José Manuel Brabo] havia muntat Música Dispersa amb l’Albert Batiste, el Sisa i la Selene. Era una cosa tan diferent i original que vaig proposar-los fer el segon LP. Però el Cachas era molt Cachas, i tenir dos galls en el mateix galliner...La Selene va marxar amb ell i al final ens vam quedar el Batiste, el Sisa i jo. A hores d’ara encara no sé què és el que va fer el Sisa en el disc, potser alguna palma ”.

Tanmateix, el tarannà de Sisa, lliure de compromisos amb les convencions, recorre tot el Dioptria 2. S’havien conegut en un recital del Grup de Folk en una parròquia de la Verneda. “Vaig pensar: «Hòstia, aquest tio està com un llum. Està penjat, però m’agrada. És el que més m’agrada»”, recorda Sisa en el llibre Jaume Sisa, el comptador d’estrelles. “Ens va presentar el Jordi Batiste. El Sisa acabava d’arribar de Tunísia, amb uns cabells...”, diu Riba.

Un atavisme futurista

El contrast i la tensió que hi ha entre les dues meitats enriqueixen en conjunt. “La feina de Toti Soler en el primer disc era molt trencadora. Jo sempre vaig amb el pedalwah-wah per culpa d’aquell disc -explica Quimi Portet-. I en el segon, la infraproducció subratlla la inspiració. En els cors, el Batiste sempre entra en la segona síl·laba perquè espera el Pau. I després hi ha la microafinació del Pau, que sempre penja d’un fil, com passa en moltes músiques populars; és un atavisme futurista, d’un folklore del futur”. “Tot té un aire molt lliure”, diu Jaume Pla (Mazoni).

La tensió no s’amagava. Toti Soler va fer que en l’edició de Dioptria 2 s’especifiqués que els Om no havien participat en la gravació. Tot era així de transparent, com quan Concèntric, el segell impulsat per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, va incloure en el primer Dioptria una rèplica al text contracultural de Riba... publicat en el mateix disc. Quan Edigsa en va fer una reedició el 1978, Riba hi va afegir una contrarèplica. Era un debat obert.