El doble debut de Gustavo Dudamel

Il trovatore

Gran Teatre del Liceu (1 d'octubre del 2020)

L’expectació creada era màxima i, en general, els resultats han sigut prou satisfactoris: confirmada la cancel·lació d’Anna Netrebko per cantar Il trovatore al Liceu, quedava l’altra gran expectativa que requeia en un Gustavo Dudamel debutant al teatre amb l’òpera verdiana, que mai abans havia dirigit. El director veneçolà va obtenir un so esplèndid de l’orquestra titular, gràcies a una batuta minuciosa, atenta als detalls d’una òpera de gran complexitat i en la qual és fàcil caure en el txumba-txumba. Lluny de tot això, Dudamel va ser un dels grans triomfadors de la vetllada, i va tenir en el cor (especialment la secció masculina) un altre encert.

Sens dubte, el segon triomfador va ser Ludovic Tézier, al servei d’un Luna magistralment frasejat i amb la justa mala bava inherent al personatge. El baríton francès, molt centrat ara en Verdi, va obtenir les merescudes ovacions al final de la funció.

La malaltia de Netrebko no va impedir que el seu marit, Yusif Eyvazov, vingués a Barcelona per assumir el rol de Manrico. El tenor rus ho va donar tot i fins i tot es va atrevir amb la versió íntegra de Di quella pira. Llàstima que la veu es vegi sempre perjudicada per una emissió engolada i per un timbre molt ingrat.

Rachel Willis-Sørensen assumia la responsabilitat del rol de Leonora. La soprano nord-americana se’n va sortir i amb nota: la veu és bonica, el fraseig immaculat i la coloratura resulta impecable. Però és més una lírica pura que no pas una spinto, cosa que fa que els greus resultin ocasionalment opacs.

S’esperava molt de l’Azucena d’Okka von der Damerau. No va decebre, però tampoc va tenir la seva millor nit, perquè la seva prestació va tenir alts i baixos i algunes irregularitats, especialment al segon acte, en la seva escena amb Manrico.

El complidor Dmitry Belosselskiy va ser un Ferrando ben impostat, i entre els secundaris cal destacar especialment l’exquisida Mercedes Gancedo com a Ines.