Les divorciades als segles XVIII i XIX: ni apocades ni beates

Barcelona“Des que em vaig unir a ell, amb el seu extraordinari membre viril, m’ha fet mal i m’ha provocat danys a l’úter, per la qual cosa voldria demanar el divorci”, assegurava Teresa Schieroni al Tribunal Eclesiàstic. El testimoni de Schieroni, que treballava en una companyia de teatre italiana a la Barcelona de finals del segle XVIII, estava avalat pel seu metge, Pedro Vieta. El plet d’aquesta actriu és un dels molts que ha investigat la historiadora Marie Costa a la seva tesi doctoral Conflictes matrimonials i divorci a Catalunya 1755-1833, que serà publicada per l’editorial Eumo.

La societat de finals del segle XVIII i principis del XIX exigia un elevat grau de castedat. Però una cosa és el que pregonava l’Església i l’altra el que succeïa als dormitoris conjugals. El “fins que la mort ens separi” que prescriu el dret canònic va començar a qüestionar-se públicament fa dos segles. “Els cònjuges que tenien conflictes matrimonials, sobretot les dones, es van negar cada vegada més a resignar-se”, explica la historiadora. Es pot considerar que el divorci era sobretot un fenomen femení: un 70% de les sol·licituds eren de dones. Costa, que ha fet recerca en fonts eclesiàstiques, notarials, carcelàries i assistencials, assegura que les dones no eren ni tan passives ni tan apocades, perquè s’atrevien a acudir a la justícia i a parlar públicament dels seus problemes: “En una època en què les relacions sexuals dins el matrimoni es concebien només amb finalitats reproductives, sorprèn que moltes dones sol·licitessin la separació per insatisfacció sexual, dolor en les relacions, impotència sexual dels marits o per la seva promiscuïtat”, explica Costa.

Prou ‘ménage à trois’

Algunes de les demandants volien la separació perquè no estaven disposades a tolerar més ménages à trois. Maria Vidal i Rogat, una veïna de Castellfollit de la Roca, es va separar del marit perquè ell havia adquirit el costum de portar la seva “concubina” a casa. Altres volien separar-se perquè es negaven a continuar mantenint els marits. Mariana Blanch, per exemple, va sol·licitar el divorci del seu marit, comerciant, no només per maltractament sinó també per “ociositat, dilapidar el seu dot i endeutar-se”.

L’aportació econòmica de les dones a la família era important. Hi havia marits, però, que no suportaven la independència de les seves dones i decidien separar-se’n tancant-les a l’Hospici de Barcelona: “La dona s’ha fet mestressa de si mateixa i sense cap motiu s’ha apartat tres vegades del marit. Ha tergiversat l’ordre de la natura i de la llei”, s’exclamava el fuster Juan Baroy. Internant-la, volia evitar que la seva muller arribés a “la total perdició”. A l’hora d’internar una dona s’al·legaven molts motius: “Hi ha un ventall semàntic considerable i molta ambigüitat”, diu Costa. De fet, la historiadora no ha trobat cap certificat mèdic fins al 1794, i els que ha trobat després d’aquesta data són més aviat escassos. “Es considerava que la dona era la portadora de l’honra i la reputació familiar. Hi havia molta por de l’escàndol i un motiu de reclusió era el comportament moral”, explica Costa.

El 2 d’octubre del 1777, Antonio Gaix, pescador de Barcelona, es queixava de la seva mala fortuna: “Déu m’ha donat una dona anomenada Teresa Gaix, de tan mala espècie, que sense temor a Déu ni a la justícia, malbarata tot el que guanyo. Tant és així, que el diumenge li dono tot el que he guanyat i el dilluns ja s’ho ha gastat tot”. Gaix assegurava que havia utilitzat tots els recursos “suaus i rigorosos” per “corregir-la” però que no havia aconseguit res i ell i la família van decidir recloure-la a l’hospici.

Costa ha trobat molts pocs casos d’homes que fossin tancats a l’hospital de Santa Creu o a la presó per “bogeria”. Una d’aquestes excepcions és el cas de Vicente Stagno. La seva dona, Paula Stagno, que el 1776 portava dos mesos casada, el va acusar de maltractar-la. Temia per la seva vida i va acudir a homes importants -era l’única via que tenia una dona per aconseguir que la seva demanda fos escoltada- per tancar-lo.

Freqüent en les classes populars

El marc jurídic era favorable perquè augmentessin les demandes de separació: “Les dones podien treballar en aquelles activitats compatibles amb el seu sexe i es podien separar sense el permís dels marits”, detalla Costa. La majoria de dones que sol·licitaven la separació eren joves, perquè tenien més oportunitats en el mercat laboral. A més, moltes tenien una xarxa de solidaritat: la família o els amics les acollien a casa seva i els donaven suport tant emocional com econòmic. Si no tenien cap de les dues coses, acabaven en una institució caritativa. Si era més freqüent entre les classes populars és perquè hi havia ajudes públiques per pagar els processos: les dones denunciants podien demanar assistència. A més, iniciar un divorci volia dir fer públics els problemes privats i les famílies riques preferien utilitzar altres recursos per evitar els escàndols.

Hi havia dos tipus de divorci. El formal era el que era legal i el que autoritzava el Tribunal Eclesiàstic, i consistia en separació de llit, taula i casa. Tenia avantatges econòmics perquè la dona tenia dret a recuperar el seu dot i a una pensió alimentària, però el procés era lent. El divorci informal incloïa diferents mecanismes per separar-se del marit sense la intervenció de la justícia. No era legal, però era força comú. Hi havia homes que desapareixien perquè marxaven a les colònies o a la guerra, dones i homes que convivien amb els seus amants... Hi havia també la pràctica del segrest: “Quan el vicari declarava la separació interina, les dones estaven segrestades a casa d’amics, familiars o en una institució caritativa. No se les privava de la llibertat, moltes treballaven. Era una manera de protegir-les de possibles represàlies dels marits”, explica Costa. Cecília Buget Campi es va refugiar a casa de familiars: “La justícia em va arrencar de les seves urpes en un moment en què es temia que acabés amb la meva existència i amb la del nen que porto a les meves entranyes”, va assegurar la demandant.

“A partir de la segona dècada del segle XIX, el divorci a Catalunya s’estava convertint en un fenomen socialment acceptat”, assegura Marie Costa. La historiadora ha calculat que els divorcis o separacions van arribar a la xifra de 120 entre el 1845 i el 1847. Però malgrat tots els canvis socials i econòmics, no es va plantejar mai cap reforma a l’entorn del divorci o de la separació. No va ser fins al 2 de març del 1932, amb la Segona República, que es va aprovar la primera llei de divorci. És a dir, la dissolució total del matrimoni i, per tant, la possibilitat de casar-se de nou.