Una divertida comèdia romàntica amb fantasmes

‘Smiley. Després de l’amor’

TEATRE AQUITÀNIA

21 d’octubre

Guillem Clua busca repetir l’èxit de la comèdia romàntica Smiley amb una continuació que revisa les circumstàncies vitals dels dos protagonistes sis anys després... que l’amor s’acabés. Com a la seva predecessora, la segona entrega comença amb una trucada de telèfon. En aquest cas és el Bruno (Albert Triola) qui parla amb el seu promès, amb qui es casarà d’aquí uns dies, quan topa per causalitat amb l’Àlex (Ramon Pujol). Entenc que l’èxit de Smiley en bona part va tenir a veure amb l’habilitat de Clua per explicar una història d’amor homosexual perfectament extrapolable a la d’una parella heterosexual, deixant, doncs, ben clar que del que parla és de les relacions de parella, que al capdavall segueixen paràmetres força semblants sigui quina sigui l'orientació sexual –tant pel que fa a l’amor com al desamor.

A Smiley. Després de l’amor seguim en aquesta tessitura. La trobada del Bruno i l’Àlex sembla revifar el caliu d’aquell amor que van deixar escapar ves a saber per què i qüestiona la relació del Bruno amb el seu promès, el Raül. Tornem a una història romàntica que, com a Smiley, transcorre entre diàlegs picats, monòlegs explicatius, indicacions cap al públic (alguna de prescindible, perquè els heteros no són tontos), flashbacks, força referències cinematogràfiques i, en aquest cas, amb la presència de dos genuïns fantasmes de llençol blanc que fan pujar força graus la comicitat de la comèdia.

Brillen l’estructura, el ritme i els gags, és a dir, tot el joc teatral, així com l’entregada i magnífica interpretació dels actors, amb un Albert Triola desencadenat que busca i troba el riure un cop rere un altre i un Ramon Pujol que posa tendresa i ingenuïtat a la comèdia. Diria, però, que el menys assolit és el vessant sentimental del text, amb un final amable que deixa oberta la porta a la tercera entrega. Clua volia fer teatre popular. I ho aconsegueix.