Divergente

La vocació de Divergente és ben clara: triomfar entre el públic adolescent de la mateixa manera que han fet altres sagues similars, com Els jocs de la fam, que també parteixen de bestsellers literaris i amb les quals comparteix més d’un punt de contacte. La pel·lícula se situa en un futur postapocalíptic distòpic en què la societat s’organitza en grups autoexcloents segons el caràcter dominant de les persones: agosarats, erudits, abnegats...

La protagonista, però, es revela divergent: no encaixa en un únic grup. I ha d’amagar aquesta diferència que està penada amb la mort. Tan simple com eficaç visualment, l’adaptació de la primera de les novel·les de Veronica Roth a càrrec de Neil Burger ( L’il·lusionista ) barreja diferents expressions del cinema d’acció (entrenament militar, superació de proves vàries...) amb un drama típicament juvenil: el de la jove que ha d’aprendre a sobreviure en un món homogeneïtzador sense renunciar a la seva personalitat. Sobredimensionada, poc arriscada i previsible, la pel·lícula està dissenyada per no decebre els lectors d’aquesta o altres sagues juvenils.