Amarna Miller: “El meu discurs no és sobre el porno sinó sobre llibertats”

L'Amarna és a Barcelona per la cerimònia dels premis Ninfa, on acabarà guanyant el premi a la millor web. Fa un any i mig que viu a Los Angeles, però ara acaba d'arribar d'Andalusia, on ha estat rodant la seva primera pel·lícula de cinema convencional, una comèdia adolescent de la qual encara no pot dir res. Du una samarreta de Cyndi Lauper sota l'abric, el mòbil dins una funda gegant amb la forma de Totoro, el personatge de Miyazaki, i demana llet amb Cola Cao. Res en ella fa pensar en la idea estereotipada d'una estrella del porno, sinó més aviat en una adolescent que viatja amb una motxilla a l'esquena. Avui, a més, l'acompanya a tot arreu una periodista de Vice, que escriurà sobre com és un dia amb Amarna Miller. Parla del feminisme pro sex i parafraseja Virginie Despentes, sempre amb veu dolça però disparant els pensaments a gran velocitat: “Dins d'una guerra tan freda com és el capitalisme, a les dones no se'ns pot treure l'opció d'empoderar-nos del nostre propi estigma...” I continua amb paraules seves: “A les dones se'ns ha dit tantes vegades i de tantes maneres com hem d'utilitzar la nostra sexualitat que ja és hora que la utilitzem com ens doni la gana”, tot i que ara comença a tenir alguns dubtes sobre si hi ha certs límits que s'haurien de respectar. “Estic en aquest dilema moral: fins a quin punt fer el que vulgui amb el meu propi cos té uns efectes a nivell social que no estic acabant d'entendre? Fins a quin punt la meva llibertat col·lisiona amb el que he de representar? I això és una cosa que també passa al cinema convencional, és una pregunta oberta al meu cap”.

Com era la teva infància?

El meu pare era porter, la meva mare conserge. Fins als 14 anys vivíem a Vallecas i llavors ens vam traslladar al centre, cosa que em va anar molt bé perquè així vaig poder fer el batxillerat artístic a l'escola que jo volia. Quan era més petita vivia com en una bombolleta, en una casa molt guai que vam heretar de la meva besàvia, una casa de tres plantes, amb un jardinet i un mastí que la guardava, però el barri va anar empitjorant, van entrar a robar a casa tres vegades, ens la van ocupar dos estius diferents... Em va fer molta ràbia deixar la casa perquè m'agraden molt les antiguitats i la història familiar i allò era com un petit museu. Al final la van vendre i la van derruir, ni tan sols s'hi va construir res.

Quines coses t'agradaven?

Amb 14 anys vaig demanar als meus pares que m'apuntessin a classes de restauració i em vaig acabar especialitzant en nines antigues, nines alemanyes i franceses anteriors al 1940. Vaig tenir molta sort perquè un dels millors restauradors de nines d'Espanya estava relativament a prop del meu barri i jo hi anava dos o tres cops per setmana a aprendre. Com que era la més petita era la mimada de la classe. Era la meva via d'escapament de l'univers, perquè la meva vida llavors no m'agradava gaire.

Per què?

Perquè no tenia els mateixos interessos que la gent del meu entorn. Els meus pares no em deixaven veure la tele... Jo estava en aquest món d'antiguitats, una mica aïllada del món real. Les discussions a casa eren sobre qui havia guanyat la batalla de Calais i no sobre què sortia per la tele. I, esclar, arribes a l'escola amb 7 anys parlant d'història i els nens et fan el buit. A més, jo portava un pegat a l'ull perquè tinc estrabisme, ulleres, després em van posar ferros a les dents... En la rifa del bullying de la classe jo tenia tots els números. Ho vaig passar força malament de petita, però això m'ha ajudat a tenir un caràcter força intens i bastant consolidat.

Transmets molta seguretat en tu mateixa. No en tenies abans?

Jo era una nena molt fràgil i amb molta por, era molt petitona i estava sempre malalta, no m'agradava menjar... No em sentia gens forta. Em feia por el món, sortir fora de la meva bombolla. Per a mi el món de les nines era estar amb unes amigues que hi eren de manera incondicional en comparació amb una gent de la meva edat que m'odiava per motius totalment aliens a mi. Era una nena inquieta, molt curiosa, a qui li agradava molt mirar coses noves, aprendre, llegir, però no era una nena forta de caràcter. Els meus pares sempre m'han dut a museus i m'han comprat llibres, però mai em van ensenyar a anar amb bici, han sigut molt sobreprotectors, han tingut molta por que el món em fes mal, això m'ha dificultat fer amics però m'ha fet tenir un univers intern hiperdesenvolupat.

Com vas fer el canvi?

Va ser als 14 o 15 anys, perquè n'estava farta. Molts dels meus referents són literaris, personatges de llibres, i aquests personatges enfortits em van fer pensar que el canvi comença des de dins, que ningú ho farà per tu. Jo tenia claríssim que volia fer belles arts, amb la gent del batxillerat artístic com a mínim havíem de tenir coses en comú i no va ser ben bé així, però era un incentiu, és l'edat en què comences a rebel·lar-te del jou patern, cultivar els teus interessos... Mai he sigut una rebel, però sí que vaig començar a ser més ferma amb les meves decisions. Per exemple, una cosa que tenia molt clara era que jo volia viatjar i descobrir coses noves.

Com han viscut els teus pares que et dediquessis al porno?

És una dicotomia interessant, perquè des de petita m'han ensenyat que havia de fer el que jo volgués, que havia de lluitar pels meus somnis... M'han ensenyat a ser perseverant, a ser ambiciosa i sobretot que m'he de centrar a ser feliç i lluitar pel que desitjo. Però què passa? Que quan ho he fet i ha sortit del que és políticament correcte, hi ha hagut una petita disjuntiva. Crec que tenien por que això del porno fos una tonteria d'adolescent. Al principi s'ho van prendre força malament, però amb els anys veuen que tinc el cap a lloc, i penso que ara mateix el que més els preocupa són les crítiques que faig a l'Església o a la política, però entenen la meva posició i s'han informat per comprendre la meva perspectiva: la meva mare ara està molt ficada en el feminisme, ve a les meves xerrades...

Arribes un dia a casa i dius: “Pares, em dedico al porno”?

Va explotar de cop, va ser horripilant. Se'n van assabentar just quan estava acabant la tesi de final de carrera i la meva parella, que era un maltractador psicològic, em va fer fora de casa. Em vaig trobar literalment amb les meves coses al carrer. Un amic em va ajudar a trobar un pis per dos mesos, perquè després me n'anava a Austràlia, i vaig poder acabar la tesi amb molt bona nota. Al principi s'ho van prendre molt malament, però al cap dels anys hem anat arreglant les coses.

A quina edat vas començar?

Als 19 anys. Sóc una persona que sempre s'havia interessat per la sexualitat i amb la libido molt alta, per tant, tenia al cap dedicar-me a alguna cosa relacionada amb el treball sexual, però més com una fantasia. A belles arts vaig descobrir la fotografia i el vídeo i vaig començar experimentant amb temes sexuals, fent fotos a les amigues, primer despullades i després cada vegada més explícites, i va arribar un punt en què eren pornogràfiques. Jo havia escrit a algunes productores espanyoles per temptejar una mica el terreny i no m'havia agradat gens el que oferien, de manera que buscant fer les coses diferents va sorgir Omnia X, la productora que vaig dirigir durant cinc anys. Una productora Australiana, Abbywinters.com, va contactar amb mi i em va demanar si volia fer de model per a ells. Em van presentar una cosa que casava totalment amb el meu ideal del que hauria de ser el porno: no deixen portar maquillatge, insisteixen molt que la bellesa femenina ha de ser natural, no volen noies operades, les models porten la seva pròpia roba... Jo no crec en el concepte de la pornografia mainstream, que ens converteix en maniquins, totes iguals, amb les mateixes pestanyes postisses, els mateixos talons i la mateixa llenceria. I una cosa que m'atreu és poder descobrir la personalitat del noi o la noia a través de l'acció, del vestir, del seu propi estil.

Vas fer campanya en contra de la proposta de llei 60 a l'estat de Califòrnia. Explica'ns en què consistia.

Deia que tot intercanvi de fluids enregistrat amb càmera dins de l'estat de Califòrnia o comercialitzat dins l'estat de Califòrnia s'havia de fer amb preservatiu i altres coses absurdes com ulleres de protecció o protectors dentals i que qualsevol ciutadà de Califòrnia podia demandar de manera particular les persones que estan actuant davant la càmera per no usar protecció. Això hauria fet que qualsevol fan rabiós et pogués demandar i voldria dir que jo hauria hagut de fer públic el meu nom i registres mèdics, de manera que la proposta posava en risc la privacitat dels actors i assumia que només fan porno les productores, quan els actors i les actrius també comercialitzem les nostres pròpies escenes i decidim si posar-nos protecció o no... A més, fa més d'onze anys que no hi ha un contagi de VIH en un set de rodatge a Nord-amèrica. No va prosperar però era un despropòsit, no ja pel fet que ningú hauria de decidir què fas o deixes de fer amb el teu propi cos sinó perquè aquesta llei era una excusa barata per poder eliminar la pornografia de l'estat de Califòrnia.

Com es garanteix la seguretat en els rodatges?

Ens fem proves de MTS (malalties de transmissió sexual) cada 14 dies. El teu nom mai es fa públic però tens un número d'identitat que dones a la productora amb qui vas a rodar i ells comproven que tens els tests en regla. És impossible falsificar-lo perquè la una connexió és directa amb la base de dades.

Defenses el porno ètic. Com el defineixes?

Sempre utilitzo la definició d'una sexòloga i educadora que es diu Tristan Taormino: són aquelles produccions en què tant els actors com les actrius se senten valorats, remunerats de forma justa, les condicions de seguretat laboral són estrictes i existeix un marc legal sota el qual fan la seva feina. A mi em recorda el comerç just, una sèrie de normes que s'haurien de complir sempre darrere les càmeres per obtenir un segell de qualitat.

Què passa amb les escenes que es puguin percebre com a masclistes o violentes?

El que jo considero porno ètic és el que passa darrere les càmeres. És molt complicat definir el que per a una altra persona pot ser humiliant o degradant, plaent o terrible. L'altre dia vaig tenir una discussió per Twitter amb la Lucía Etxebarria perquè havia escrit un text posant en dubte que a les dones ens poguessin agradar les ejaculacions facials, que ens diguin guarres al llit o que se'ns corrin a la boca. Bé, aquesta és la seva opinió personal, però no tot el gènere femení considera que aquestes pràctiques siguin humiliants, de fet jo sóc una persona que les disfruto, i no pel context heteropatriarcal, sinó perquè veritablement les disfruto, de manera que és complicat posar barreres dins el desig o la fantasia. Al final, el que fem dins del porno és representar una fantasia, hi ha fantasies de moltes classes, colors i gustos, no es poden jutjar. El que sí que trobo a faltar dins de la indústria pornogràfica és exactament això, la varietat. La majoria de visions representades ara mateix en la pornografia mainstream estan destinades a l'home, són molt fal·locentristes, estan molt centrades en el plaer masculí. Què passa amb la resta de l'univers? És la crítica que jo faig al porno. No existeix el porno per a lesbianes, o per a transsexuals, etcètera. S'està representant la sexualitat des d'un prisma molt reduït i jo trobo a faltar els altres.

Però hi ha certes representacions que poden condicionar, per exemple, la conducta sexual d'un adolescent.

No es pot fer servir com a excusa l'educació sexual. El porno no és un educador sexual i si s'utilitza com a tal és perquè els adolescents i els nens no tenen l'educació suficient per part de pares i educadors. Si portes el nen a veure Spiderman i el nen es tira per la finestra no és culpa de Spiderman, és culpa del pare, que no li ha explicat què és ficció i què és realitat, que és el mateix que s'hauria de fer amb la pornografia. Estic d'acord que s'haurien de canviar coses, però no per pedagogia sinó per context social, perquè hem de trencar l'heteropatriarcat i hem de començar a formar un context en què la dona sigui un ens empoderat. El porno no està fet per educar, si algú s'educa amb el porno, el problema ve de molt més enrere.

I tot i així és el que passa en la majoria dels casos.

És que no hi ha educació sexual. El sexe és tabú, té un estigma molt gran. Els pares tenen por de parlar de sexe amb els fills, de manera que quan necessites informació sobre sexe no els hi demanes a ells. Si a l'escola l'únic que t'ensenyen del sexe és la funció reproductiva... A mi a l'escola em van donar una classe de sexualitat i era una cosa molt asèptica. Llavors tens dues opcions, boca-orella amb gent de la teva edat o internet, i és un problema perquè no aporta informació.

A part de la qüestió educativa hi ha també el factor de la sensibilitat.

Sí, últimament hi penso molt, perquè jo mateixa he representat coses en pantalla de les quals no em sento orgullosa. Però, d’altra banda, sóc una treballadora i el 99 per cent vegades no sé l'argument de l'escena fins que no arribo al rodatge. I moltes vegades l'argument és el que ho fot tot. Quan ho saps abans pots rebutjar escenes, jo he rebutjat escenes per ser masclistes, racistes o classistes, però moltes vegades no tens opció de fer-ho. No ho sé, això m'està creant una mena de crisi existencial, perquè estic farta de rodar escenes amb les quals no estic d'acord, però, d’altra banda, no sempre tinc manera de seleccionar-les. És complicat.

Quins són els teus límits?

Només faig en pantalla coses que m'agraden, perquè la meva sexualitat és una cosa molt maca i molt fràgil que vull mantenir viva durant molt de temps i no vull fer coses únicament perquè m'estan oferint diners. Rebutjo un seixanta per cent de les escenes que em proposen, però tot i així se me'n colen moltes que hauria rebutjat. Fins i tot sent una figura relativament popular, no és tan fàcil com caldria esperar.

La pressió social és el més difícil?

El pitjor del porno no té a veure amb el porno sinó amb com la societat entén el sexe i l'estigma constant a què t'has d'enfrontar. Cansa moltíssim. A molts nivells.

I les xarxes socials?

Les xarxes socials et deshumanitzen, en el moment en què ets un personatge públic la gent pensa que no tens sentiments, que poden opinar sobre tu de qualsevol manera, i jo això ja ho tinc superassumit. El que em fa més ràbia és quan em descontextualitzen o em citen malament, quan agafen un trosset del que dic per fer un titular i sembla que sigui gilipolles.

Com t'agradaria que et veiessin?

És que faig moltes altres coses. El meu discurs sobre el porno no és sobre el porno sinó sobre llibertats i m'agradaria parlar sobre això. Per a mi no es tracta tant de dedicar-me al porno sinó del fet d'exercir la meva llibertat de dedicar-me al que vulgui li pesi a qui li pesi. No és que sigui una persona a qui li agrada follar amb tothom, sinó que sóc una persona que ha aconseguit vèncer la seva por a la societat i dedicar-se al que volia.