Quan les discoteques catalanes ballaven a ritme de música màquina

BarcelonaTot i que la crítica especialitzada no ha considerat mai la música màquina com un fenomen artístic a tenir en consideració, el cert és que l’estil va ser hegemònic a les discoteques catalanes dels anys 90. L’ascens fulgurant i la gran popularitat de l’escena han quedat en l’imaginari popular, malgrat que la bibliografia sobre el tema és inexistent.

Abans que el clubbing arribés a Catalunya, aquest moviment primigeni va crear un circuit de sales i discoteques que va atreure una multitud de joves que cada cap de setmana poblaven els santuaris maquineros per evadir-se del seu dia a dia.

Mirant a València

S’ofega la Ruta del Bakalao, l’alternativa és Barcelona

La música màquina es considera una evolució del que s’havia punxat a la famosa Ruta del Bakalao valenciana. Acabats els Jocs Olímpics i amb l’escena electrònica del País Valencià agonitzant per pressions i batudes policials, apareixen les primeres cançons fetes a Catalunya, com Viva la fiesta o Viva la fiestaEl hombre pastilla llavor que germinaria amb una autèntica febre pocs anys després. Pioners com Alberto Tapia, Paco Pil o Alberto Mira viuen a Barcelona però baixen cada cap de setmana als grans temples de la Ruta -Barraca, Chocolate i Puzzle- i acaben creant la música màquina, afegint les seves influències al que ja es ballava a València. Fruit d’aquestes produccions primigènies es crearien les primeres discoteques catalanes dedicades al nou so: el Nau B3, la Sala Verdi o el Psicódromo. Segons el crític musical Javier Blánquez, el que aquí hem conegut com a màquina no deixa de ser “una denominació local del que a la resta d’Europa s’ha anomenat hardcore”. El periodista també diferencia entre el que estava començant a Barcelona i la ruta valenciana: “La música era diferent. Eren fenòmens poc distanciats en el temps, però en aquella època la música electrònica de ball es transformava dràsticament en qüestió de mesos”.

Esglésies ‘hardcore’

A principis dels anys 90 es crea la lucrativa indústria ‘maquinera’

A poc a poc la geografia catalana es va anar omplint de discoteques on es punxava únicament música màquina. La demanda no parava de créixer i s’inauguren icones imprescindibles del moviment: Chasis, Barçalles, Central o Xque serien algunes de les més populars. Cadascuna amb trets diferencials i una imatge i marxandatge propi. Fins i tot s’editaven àlbums sota el paraigua de la discoteca, com l’èxit comercial més important de la història de la música màquina, un tema de Marc Escudero i Rubén Moreno anomenat Flying free, publicat al quart volum del recopilatori de Pont Aeri el 1999. Fins poc abans, la discogràfica Max Music publicava el 80% de música electrònica que es produïa a Catalunya. Recopilatoris com Maquina total i Bombazo mix van ser autèntics fenòmens a tot l’Estat, i van copar les llistes de vendes per sobre de bandes de pop i rock clàssiques. Per primera vegada els discjòqueis van començar a ser considerats autèntiques estrelles pop i el resident de cada discoteca va passar a ser determinant per marcar la línia que seguiria cada club. També es faria habitual escoltar música màquina en la publicitat i es crearien programes de ràdio especialitzats; el més famós seria El que més trenca, amb DJ Piyuli i Oriol Carrió.

Efecte èxtasi

El consum de drogues recreatives genera una gran alarma social

A les macrodiscoteques catalanes no s’hi havia ballat mai una música tan adrenalínica. Ja de bon principi, la màquina s’associa amb les drogues de disseny, que tan presents havien estat a l’escena valenciana. L’ speed. Als 90 es crea una intensa alarma social sobre la proliferació d’estupefaents en les nits del cap de setmana i el ministeri d’Interior estigmatitza el gènere col·locant música màquina als anuncis contra la droga. El periodista Luis Costa, que està preparant la Historia oral de la Ruta del Bakalao, amb llançament previst a finals d’any, confirma el boom de l’èxtasi als noranta: “Els intermediaris tallaven la substància (MDMA) per aconseguir més rendiment econòmic i el resultat va ser que els consumidors van optar per consumir-ne més quantitat per col·locar-se, en una cursa embogida entre ells per veure qui en prenia més, qui anava més lluny”.

Caiguda generacional

Acabats els anys 90, l’escena perd la referencialitat nocturna

Hi ha moltes teories que expliquen per què acaba l’escena maquinera, que durant més d’un lustre va dominar la nit catalana. Hi ha versions que apunten que l’ambient es va radicalitzar en excés amb la massiva entrada de joves d’estètica skin al circuit, que va provocar un rebuig social majoritari i la fugida en massa de molts dels seguidors de la màquina. Per a Blánquez, la decadència sorgeix de manera natural per un transvasament generacional: “Es va incorporar gent nova al circuit que buscava coses diferents, de cop existien artistes guais. A més, tot va començar a pivotar al voltant dels festivals i a poc a poc es va abandonar això d’anar d’una discoteca a l’altra”. En aquest mateix sentit s’expressa Luis Costa, que assegura que les generacions més joves “volien una altra cosa, una cosa nova i excitant en què ells fossin protagonistes, i ho van trobar en altres músiques com el techno, el trance o el house ”. Alguns dels temples maquineros aguantaran força anys -Pont Aeri, per exemple, tanca el 2012-, però la majoria deixen de ser referents amb el tombant de segle. L’escena electrònica es diversifica i mira amb cert recel aquella vella màquina que tant havia marcat els joves de la generació anterior.

Nostàlgia permanent

Festes ‘remember’ mantenen viu el record de la música màquina

Tot i que aparentment no sembla que hi hagi una demanda popular per recuperar l’escena, els discjòqueis de l’època no han parat mai de treballar i en la majoria de casos han seguit punxant música màquina. Regularment, a més, s’organitzen festes que recorden amb nostàlgia la música màquina dels noranta. Un exemple és el Tour rememberTour remember pel Mediterrani. Coincideix en data i hora amb l’homenatge que es fa a Molins de Rei a la discoteca de Calella de Palafrugell Xque, coneguda com la Santa Casa, que va tancar el 2007. Els protagonistes absoluts de la vetllada seran els discjòqueis Pastis i Buenri.