Alexander Payne: "Un director ha de rodar en blanc i negre almenys un cop a la vida"
L’oest mitjà dels estats units serveix d’escenari per al’agredolç viatge d’un pare i un fill per cobrar un premi fals. Alexander Payne,el rei de la comèdia trista moderna, torna a fer gala del seu talent a ‘Nebraska’,nominada a sis oscars
Vostè va néixer a Nebraska. Quin significat té ser d'allà als Estats Units?
Cap. Quan la gent em pregunta d'on sóc i responc que de Nebraska, sempre em diuen: "Oh, un cop vaig passar per Nebraska conduint, quin estat tan gran i quin viatge tan avorrit". Nebraska és un lloc sense qualitats mítiques. Només en té per l'àlbum de Bruce Springsteen, però ni tan sols parla de l'estat, sinó d'una onada de crims.
La portada d'aquell disc era en blanc i negre, com la seva pel·lícula.
Sí, però és la quarta pel·lícula que faig a Nebraska i totes les anteriors eren en color. No sé per què l'he rodat blanc i negre. Però és una cosa que un director ha de fer almenys un cop a la vida.
Feia 25 anys que Bruce Dern no feia un paper protagonista. Per què el va triar?
Quan vaig llegir el guió vaig pensar en ell de seguida. També haurien pogut fer el paper Walter Brennan, Henry Fonda o Warren Oates.... si fossin vius, esclar. Abans de rodar, però, vaig provar una vintena d'actors de la seva edat, només per estar segur que ell era el millor. I ho era. Podria haver treballat amb actors més coneguts. Jack Nicholson, per exemple. Però si posava gent famosa a la pel·lícula el pressupost no hauria sigut tan petit. I gràcies a això no vaig tenir cap pressió de l'estudi. Ni tan sols suggeriments. Res. Nebraska era tan petita que no volien perdre ni un minut pensant-hi.
¿No els preocupava que fos en blanc i negre?
Esclar que sí! És un format poc comercial, això és un fet. Els estudis tenen acords amb televisions de tot el món en què es comprometen a vendre'ls només pel·lícules en color. Així que el blanc i negre els fa perdre diners. És per això que la pel·lícula és tan petita. No sóc Spielberg, no puc fer La llista de Schindler.
És el primer cop que no firma el guió d'un film seu. ¿Ha tingut problemes per fer-se'l seu?
No. Però vaig afegir-hi algunes experiències viscudes amb els meus pares que van fer que em sentís més a prop de la història. Evidentment, no és la meva pel·lícula més personal. William Wyler, que era un gran director d'estudi a qui mai van acusar de fer pel·lícules gaire personals, va dir en una entrevista que podia fer qualsevol film, musicals, westerns, etc., però només seria bo si podia trobar alguna cosa d'ell mateix i posar-la a la pel·lícula.
¿Li agradaria fer un western
M'encantaria fer un western. De fet, si veus algun western del qual es pugui fer un gran remake, sisplau, fes-m'ho saber. És un dels meus somnis.
No l'imagino fent una pel·lícula sense humor.
Perquè no podria. No puc imaginar-me la vida sense elements d'humor. Però acostumo a trobar-lo allà on no t'imagines. Amor, que és la pel·lícula més seriosa del món, també és força divertida. D'una manera fosca, esclar. Quan la veus per tercera vegada t'adones que hi ha molt d'humor en la interpretació d'Emmanuelle Riva. Però em costa molt que m'agradin les pel·lícules que no tenen una engruna d'humor o encant.
La presència de Bruce Dern, el blanc i negre... Nebraska té moltes coses que evoquen el New Hollywood dels 70.
M'has enxampat. Jo sempre faig pel·lícules dels anys 70. I veig Lluna de paper almenys un cop a l'any. És el cinema amb què vaig créixer d'adolescent i el que va formar la meva idea sobre com ha de ser la narrativa del cinema comercial americà. Per desgràcia, sóc dels pocs que es poden permetre fer-ho, perquè els meus pressupostos són baixos.
Per què va ser una època tan màgica per al cinema americà?
Hi ha un munt de llibres que ho expliquen molt bé. Però hi ha una cosa que està clara: hi havia menys diners en joc. El padrí 2, que era una gran producció, va costar només 12 milions de dòlars!
Li agrada molt parlar d'altres directors i pel·lícules.
Sóc el director de qui menys m'agrada parlar! M'encanta el cinema perquè també m'agrada la vida, el safareig, les històries i viure moltes vides. Viure'n una de sola és tan limitat... Tots volem fer servir l'art com a mirall. I el cinema és el millor mirall. Permet que uns narcisistes com nosaltres ens hi veiem reflectits. La tragèdia és que el mirall hagi estat segrestat per capitalistes que només volen fer diners. A mi m'encantaria que el meu país tingués un cinema en què pogués veure gent, veure'ns a nosaltres. Ara no ho tenim.