Direcció de fotografia, l’ofici més masculí del cinema

Sant SebastiàSegons l’últim informe anual de Cima, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, en el sector cinematogràfic hi treballen un 26% de dones. El percentatge cau al 17% en l’apartat de guió i al 16% en el de direcció. Però quan arribem al de direcció de fotografia, la xifra es desploma a un ridícul 2%. Bet Rourich forma part d’aquest 2%. Sorgida de la quarta promoció de l’Escac, el seu currículum com a directora de fotografia inclou, entre d’altres, Blog (el debut d’Elena Trapé), Fènix 11·23, El camí més llarg per tornar a casa o la recent Jean-François i el sentit de la vida. També ha treballat a l’estranger: va firmar la fotografia d’Adult life skills, una comèdia indie premiada a Tribeca i als British Independent Film Awards; també és seva la fotografia del drama Wild honey pie, protagonitzat per la Jessa de Girls, Jemina Kirke, i fa poc va rodar a Dinamarca a les ordres del productor Thomas Vinterberg. Però tot i aquesta trajectòria, està tipa de sentir als rodatges que és la primera directora de fotografia amb qui treballa l’equip. També li diuen sovint: “Tu deus ser la directora de fotografia de Mar Coll, oi?” I no, no ho és. No és Neus Ollé. Però en un sector tan masculinitzat la figura de la directora de fotografia és tan rara que de vegades les confonen.

Rourich és des de dijous a Sant Sebastià, on forma part del jurat de la competició oficial presidit per Alexander Payne que decidirà el palmarès de la secció oficial i la nova Conxa d’Or. Però, a més de veure bon cinema i menjar pintxos, vol aprofitar l’avinentesa per posar damunt la taula una desigualtat que, curiosament, no es produeix en l’àmbit formatiu. “A la meva classe de l’Escac érem un percentatge més elevat de dones i actualment n’hi ha prop d’un 50% estudiant l’especialitat de direcció de fotografia, així que el desequilibri es produeix en el món professional”, assenyala.

Prejudicis i desconeixement

Rourich relaciona el desequilibri de gènere amb qüestions d’ordre sociològic: “Les qualitats d’un director de fotografia han estat sempre associades al gènere masculí: lideratge, alts coneixements tècnics, tolerància a les grans pressions, capacitat de negociar... El director de fotografia, a més, no té assajos, se la juga al set, i el cost d’un dia de rodatge és molt alt. Tot això ha fet que durant molts anys s’hagi considerat una feina masculina, però, si ho analitzem sense prejudicis, no té ni cap ni peus”.

Un altre dels problemes que identifica Rourich és el desconeixement que tenen els productors sobre les directores de fotografia que treballen en el cinema espanyol. En els últims mesos, amb dinou col·legues ha format el primer col·lectiu de directores de fotografia de l’Estat i han creat Directorasdefotografia.com amb l’objectiu de guanyar visibilitat. “Abans de formar el col·lectiu, ni jo sabia quantes dones hi havia en el meu àmbit -confessa Rourich-. I n’hi ha que han estrenat en festivals de classe A o que tenen una llarga trajectòria en publicitat. La qualitat i varietat de les professionals parla per si mateixa; només cal visitar la web per veure-ho”.

Rourich va arribar a la direcció de fotografia per vocació i “des d’una ignorància absoluta de la falta de paritat de la professió”. No hi ha havia gaires referents i els que existien no tenien reconeixement. La primera nominació a l'Oscar d’una directora de fotografia, de fet, ha arribat aquest 2018 (Rachel Morrison per Mudbound). “Però és interessant veure com una cosa són els Oscars i una altra els Spirit Awards del cinema independent, on sí que hi ha premis i nominacions per a dones des de fa molts anys -diu-. Això ens parla de la importància que té el pressupost d’una pel·lícula a l’hora de triar directores de fotografia”.

Per a Rourich, és la clau del “sostre de vidre” de les directores de fotografia: “Podríem comptar amb els dits d’una mà, i ens en sobrarien, les directores de fotografia que han rodat pel·lícules de més de 3 milions de pressupost. Però també hi ha prejudicis sobre el tipus d’històries que podem rodar: sovint se’ns considera adequades només per a films amb protagonista femenina o dirigits per dones. Però mira la guanyadora del Premi de Cinema Europeu a la millor fotografia del 2016, Camila Hjelm, pel film bèl·lic Land of mine, amb protagonistes masculins i director home”.