“Els dies de les pitjors massacres era quan el teatre estava més ple”

És un dels activistes culturals més rellevants a Bòsnia i Hercegovina i l’ànima del Festival Internacional de Teatre MESS, que, 25 anys després de la guerra dels Balcans, segueix programant obres de companyies locals i estrangeres amb l’objectiu de convertir les arts escèniques en una vàlvula social que empenyi els ciutadans a prendre consciència davant d’una Europa que recula en valors, pressionada pels populismes i l’extrema dreta.

Fa 25 anys vostè dirigia el Kamerni Teatar 55, que no va aturar la programació ni els dies més durs dels 4 anys de setge de l’exèrcit serbi a Sarajevo. Què va representar aquell esforç de molta gent per mantenir la vida cultural sota les bombes?

En aquell escenari tan inhumà el teatre va crear una realitat paral·lela que protegia les ànimes dels ciutadans de Sarajevo de la contaminació per l’odi i del perill de caure en l’autocompassió i en la victimització. Durant els 1.425 dies de setge es van celebrar més de 3.000 actes culturals, vam posar en escena 182 obres a diferents teatres, a les quals van assistir prop de mig milió d’espectadors. El teatre va demostrar de quina manera pot ajudar els éssers humans a suportar l’insuportable, i en aquell moment es va convertir en un veritable ritual urbà de la resistència al feixisme.

¿Com reaccionava el públic vivint una ficció dins els teatres mentre a fora es vivia la barbàrie?

Vam convertir el teatre en un santuari de la vida contra el repte de la mort, quan la separació entre l’una i l’altra eren molt estretes. Independentment del tipus d’obra que s’hi representava, el públic experimentava una catarsi. Els dies que hi va haver les pitjors massacres a la ciutat eren els dies que el teatre estava més ple. La gent s’arreglava per venir a veure la funció, cantava i plorava amb els actors. Aquesta barreja de sentiments entre la vida i la mort, entre la realitat que vivia la ciutat i la ficció artística que érem capaços de crear, va esdevenir una vàlvula social fonamental, i el teatre va tenir una significació especial pel que fa a la dramatúrgia, l’estil, la direcció i els actors. Es podria dir que els textos de Beckett, Txékhov o Shakespeare sonaven completament diferents aquells dies a Sarajevo. Reconeixíem les nostres pròpies vides en aquells textos, sense permetre’ns cap mena de superficialitat i, alhora, ens aportaven un sentiment profund d’humanitat, que tant necessitàvem. El teatre va esdevenir un ritual terapèutic, ens va ennoblir i va ajudar a preservar els valors que la guerra atacava. Ens va aportar llibertat, en el sentit de Sartre, la llibertat d’escollir, en un espai-temps de la nostra vida en què no teníem cap opció de triar...

¿Com el va canviar la guerra com a director de teatre i activista cultural?

Quan va començar la guerra als Balcans jo tenia 22 anys i era estudiant de direcció de cinema. En aquell moment estudiava els conceptes teòrics de la catarsi en l’àmbit teatral. Als que estudiàvem art l’únic que ens quedava era seguir actuant, seguir treballant i buscar respostes a moltes preguntes que van sorgir en aquell moment i que encara són vigents per a les noves generacions. Quines són aquestes preguntes? ¿Com va ser possible que s’iniciés una guerra? Perquè li puc assegurar que l’any 1991, a Sarajevo, ningú creia que la virulència dels discursos polítics podia acabar materialitzant-se en un conflicte bèl·lic. Mentre fem una obra de teatre tenim la possibilitat de crear una ficció, de creure en un món més noble, un món millor en què puguem ser persones. El teatre va permetre als ciutadans de Sarajevo mantenir una certa higiene mental i els va ajudar a evitar el sentiment de revenja i d’odi col·lectiu pel fet d’haver estat exposats a les matances diàries. Des d’aquell moment no he separat mai més el teatre ètic de l’estètic.

Quan va començar i quan va acabar la guerra per a vostè?

Per a mi, la guerra va començar el 6 d’abril del 1992, a Sarajevo. Jo era a la universitat i vaig sentir els primers trets de morter que venien dels turons del voltant de la ciutat. Es van acabar les classes i em van mobilitzar. I acabar... puc dir que una guerra no s’acaba mai del tot.

¿Creu que ha quedat una llavor d’odi que podria alimentar un conflicte futur?

Les conseqüències de la guerra se segueixen notant a Bòsnia i Hercegovina perquè vivim en la cultura de la mentida, de la negació del que va passar, dels crims que hi va haver, sobretot per part de l’establishment polític: els partits només saben fer propostes que aglutinen la societat des d’un prisma ètnic, fomenten unes distàncies molt clares entre els uns i els altres, i això és completament antinatural. Com a conseqüència de la constitució que ens van imposar la Unió Europea i els Estats Units en els Acords de Dayton, vivim com una societat dividida, on és possible, per exemple, separar els nens a les escoles. Els uns aprenen la seva història i la seva veritat, que nega la dels altres. Els criminals de guerra són herois a les seves ciutats d’origen i això fa sortir com d’una capsa de Pandora totes les nostres cicatrius, traumes i pors, que són utilitzats pels polítics amb finalitats innobles. Així han contaminat generacions més joves, les d’aquells que ni tan sols s’enrecorden d’aquests maleïts anys 90 a l’ex-Iugoslàvia.

Quin ha de ser el paper de les arts escèniques en aquest context?

El teatre és bo quan és subversiu i crític. En aquest sentit, comparteixo totalment les paraules de Bertold Brecht quan diu que el públic ideal és el que ve amb el cor i la ment oberts a nous coneixements. El teatre és un espai on tenim la possibilitat d’obtenir la veritat artística, i moltes vegades aquesta veritat destorba. Per què? Perquè parla amb el llenguatge de les emocions, perquè l’artista ha de buscar perspectives diferents de les oficials. Per a mi el teatre és un espai social de diàleg amb els ciutadans, i fins i tot amb aquells amb els quals es discrepa del tot políticament o en la forma de veure el món. El teatre té el poder d’integrar i no de dividir, i per això té molts enemics.

Què pot aportar una mirada estrangera en un projecte teatral sobre els Balcans?

Personalment considero un germà espiritual qualsevol artista de qualsevol banda del món que decideixi expressar el patiment a través de les arts escèniques. I penso que els artistes, en aquest sentit, no tenim cap barrera. Per a mi, un director de cinema o de teatre estranger que es proposa fer una obra sobre el nostre passat traumàtic o sobre la nostra perspectiva de futur és algú que, amb els braços oberts, s’ha convertit en un bosnià, en un director de cine o de teatre d’aquí.

¿Té por que es desencadeni un nou conflicte?

Tot dependrà de si Europa, per segona vegada, defrauda els valors i els principis pels quals s’està lluitant a Bòsnia i Hercegovina. És una pregunta que cal fer als responsables polítics de Brussel·les. Per la nostra herència cultural i històrica pertanyem a la civilització europea i seguim defensant la riquesa de la multiculturalitat. El meu credo artístic, i la meva obligació i responsabilitat com a professor, com a creador i com a artista, és transmetre d’una generació a una altra les idees i missatges que sempre jutjaran qualsevol tipus de nacionalisme, discriminació, xenofòbia i racisme. No passaran!

Un espectacle sobre la dona a la Guerra dels Balcans, a Barcelona

Quan acaba una guerra? Què passa quan s’han apagat els focus dels mitjans de comunicació? ¿Som capaços de reflexionar, 25 anys després, sobre les conseqüències de la neteja ètnica als Balcans mentre aquí celebràvem els Jocs Olímpics? El director escènic Joan Arqué prepara un projecte teatral que vol submergir l’espectador en la Bòsnia i Hercegovina del 2018 a partir del testimoni real de les dones que van ser víctimes de violacions com a estratègia de neteja ètnica. “Si la guerra és el teatre dels nostres pitjors impulsos, la feminitat dins d’una guerra és la gran perdedora, perquè s’utilitza el cos de les dones com a escenari de conquesta d’allò que no ha pogut ser conquerit per la força de les armes, i així s’humilia doblement la comunitat que es vol sotmetre. Per això volem fer servir el llenguatge dramàtic per explicar la capacitat de superació d’aquestes dones, que avui es consideren més supervivents que víctimes, i que segueixen portant els seus agressors davant la justícia”, explica Joan Arqué.

El punt de partida és la novel·la Como si yo no estuviera (Anagrama 2006), de l’escriptora croata Slavenka Drakulic, una ficció feta a partir del testimoni de dones torturades, violades i retingudes fins que ja era massa tard per poder avortar. Un dels protagonistes és un nen fruit d’aquelles violacions que ara, als 25 anys, ha buscat i trobat la seva mare biològica i el soldat serbi que la va violar. La dramaturga Anna Maria Ricart en farà l’adaptació teatral, i el paper principal recaurà en una coneguda actriu de l’escena catalana i espanyola que la companyia encara no ha revelat. El projecte inclou un documental que combinarà els personatges reals amb el making-of de l’obra, dirigit pel realitzador Erol Ileri, i culminarà amb la posada en escena de la peça teatral la temporada 2019/20. L’equip està també en converses amb el Festival Internacional de Teatre de Sarajevo, per presentar l’obra a la capital de Bòsnia i Hercegovina la tardor del 2019.