“Hem de tornar la dignitat a les bruixes i recuperar la seva memòria”

BarcelonaLes víctimes de la cacera de bruixes, majoritàriament dones, que entre els segles XV i XVIII van ser sotmeses a tot tipus de tortures i penjades a la forca després de judicis sense cap garantia, poc tenen a veure amb la imatge dels contes i el folklore popular. Les bruixes, com a símbol, també han sigut utilitzades per diferents moviments feministes, sobretot des dels anys setanta, però ¿qui van ser realment aquestes dones? ¿Algú les recorda? ¿En algun lloc es ret homenatge als milers d'acusats i executats per culpa d’una persecució despietada que va assotar moltes zones d’Europa?

A Escòcia s’ha llançat una campanya que demana justícia per a les 3.837 persones (un 84% eren dones) que van ser acusades de bruixeria entre el 1563 i el 1736. La campanya reclama una disculpa oficial, que es revoquin les sentències i un monument nacional per a totes elles (2.558 van ser executades). "S’hauria de conèixer que va ser un gran acte d’injustícia", explicava Claire Mitchell, una de les impulsores de la campanya, a The ObserverObserver. “Als Princes Street Gardens, a Edimburg, hi ha tot tipus de monuments a tota classe d’homes dalt del cavall, i fins i tot una estàtua a un os, però res que recordi els milers de persones que van morir per culpa de la caça de bruixes", lamentava Mitchell.

Catalunya, pionera

Catalunya va ser força pionera perseguint bruixes a principis del segle XV. La primera legislació específica documentada a Europa contra el crim de bruixeria és catalana. La van firmar el 1424 els senyors de la vall d’Àneu i el comte de Pallars, Arnau Roger IV. La majoria de judicis no van ser iniciativa de la Inquisició, sinó de les autoritats locals instigades per la pressió popular. Va ser un dels llocs de la península Ibèrica on més dones van ser acusades, però hi ha força desmemòria sobre aquest capítol de la història. L’historiador Pau Castell, autor d’Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), ha documentat més de 600 casos de dones, amb noms i cognoms.

Si abans del segle XIII eren esperits malèfics els que entraven de nit a les cases per oprimir el pit dels infants, a partir del 1300 el mal va deixar de ser eteri per convertir-se en una dona real. Es parla de bruixes perquè a Catalunya la majoria van ser dones –es calcula que només un 10% eren homes–. "La cacera va ser molt més dura en aquells llocs on la justícia estava en mans de les autoritats locals –diu Castell–. En paral·lel als canvis en l’àmbit de la teologia i la pràctica inquisitorial, es va estendre la noció de complot diabòlic entre la població". Els pics de persecució coincidien amb els episodis més durs de la fam. Es buscaven responsables i es trobaven.

Molts metges i predicadors també van contribuir a estendre la sospita sobre les dones, que tradicionalment havien tingut cura de la salut dels seus veïns, i la misogínia imperant va fer la resta. La persecució es disparava en contextos de desgràcies i la majoria de judicis per bruixeria s'iniciaven a partir de les acusacions i testificacions dels propis veïns (i sobretot veïnes) de les acusades. "Es tractava evidentment d'una societat misògina, i la misogínia no era només masculina: la majoria de persones acusades eren dones, però també eren majoria entre les acusadores", explica Castell.

Carrers amb noms de bruixes

No sabem quantes dones van morir executades a Catalunya. Hi ha molts estudis locals i centres d’interpretació, però falta una visió global. "Crec que hauríem de poder tenir un mapa interactiu com el que s’ha fet a Andorra, un espai en el qual els noms fossin visibles", diu Castell. La Universitat d’Edimburg també ha publicat un mapa interactiu amb els noms i la història de les persones que van ser estigmatitzades. L’historiador creu que és molt important una feina de documentació i un coneixement de tot el que la caça de bruixes va implicar. "Els tribunals es van saltar el dret penal de l’època perquè era impossible condemnar per bruixeria algú si respectaves les garanties legals de l’època –argumenta Castell–. Ens pot servir per reflexionar sobre les sospites i delacions entre veïns. Hi ha una certa connexió amb l’actualitat per la mateixa lògica de la cacera de bruixes, la persecució de l’enemic interior, el fet de culpar determinats grups socials i dones, la construcció d’un model patriarcal de societat en què les dones eren vistes com a éssers més febles i més proclius a la maldat”, resumeix Castell, que creu que les dones assenyalades pels dits acusadors dels tribunals de l'època haurien de ser més visibles a l’espai públic. Algunes poblacions del Pallars han optat per posar el nom d’alguna d’aquestes dones als carrers i hi ha un projecte per incorporar també algunes de les víctimes de la cacera al nomenclàtor de Lleida.

El professor d’història de la Universitat de Barcelona Àngel Casals vindica que a Catalunya es podria fer una cosa semblant a la que s’ha fet a Escòcia. "Segurament Catalunya és el lloc de la península Ibèrica on es van perseguir més bruixes, però és un tema que ha estat força maltractat. Historiogràficament no es va començar a tractar fins als anys 70 –recorda Casals–. Hi ha molts llibres que tracten les bruixes com a element folklòric o parlen de tradicions, festes, dites populars, i se n’han fet estudis locals, però no s’hi ha aprofundit gaire ni hi ha hagut prou divulgació". Amb la participació d’ajuntaments, arxius, historiadors i juristes es podrien recuperar els noms i cognoms d’aquestes dones. "Es podria fer un acte de desgreuge, hauríem de tornar la dignitat a les acusades de bruixeria i recuperar la seva memòria", diu Casals.

Folklore i memòria històrica

L’abril del 2019, a Pamplona, hi va haver la primera trobada feminista sobre la història de les bruixes. L’objectiu era iniciar una campanya per la memòria de les dones perseguides per bruixeria amb la col·laboració de diferents grups locals d’Espanya i d’altres llocs del món. En aquesta campanya hi va participar Silvia Federici, autora del llibre Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, editat per La Llevir-Virus (en català) i Traficantes de Sueños (en castellà). "La caça de bruixes va ser un procés que tenia com a objectiu disciplinar les dones, va ser part del procés de fundació de la societat capitalista, de l’estat modern i del colonialisme", diu Beatriz García, una de les impulsores de la campanya i editora de Traficantes de Sueños.

Un dels objectius de la campanya és investigar la caça de bruixes i com es van utilitzar les acusacions de bruixeria per "criminalitzar i silenciar formes de vida resistents": "Volem promoure grups locals i interpel·lar les institucions públiques perquè facin visibles aquestes dones i les seves lluites", diu García. L’editora entén que algunes poblacions hagin convertit la bruixeria en atractiu turístic, però defensa que "no es pot fer memòria folklòrica d’uns fets tan greus i sagnants”. Un dels propòsits és repensar els llocs de memòria i poder explicar els fets històrics diferenciant-los dels estereotips i del folklore.

"¿Puc ser bruixa i no haver-me'n adonat?"

La fama i els rumors sobre bruixeria no van morir al segle XVII ni al XVIII. Castell, que va fer moltes entrevistes en diverses poblacions pirinenques, va constatar que fins al segle passat encara s’assenyalaven algunes cases perquè la dona que hi vivia era bruixa. El més inquietant és que els cognoms coincidien amb les acusades dels segles XV i XVI. No només sobreviu la fama, sinó que els estereotips també persisteixen als contes infantils, on les malvades acostumen a ser dones grans i poderoses. La majoria, però, no eren poderoses, sinó joves, velles, solteres, casades, mares o àvies les quals, pel motiu que fos, la fama i la murmuració van convertir en suposades bruixes. Dones que no entenien com podien ser una cosa que no existia. "¿Puc ser bruixa i no haver-me’n adonat?", va dir una de les acusades al seu torturador.