Diccionari Pier Paolo Pasolini: centenari d'un geni incòmode

BarcelonaProvocador, genial i irrepetible, Pier Paolo Pasolini va ser el director més odiat i admirat del cinema italià dels anys 60 i 70. En només quinze anys va produir una obra cinematogràfica que no ha deixat de ser estudiada des d'aleshores i que continua sent vigent. Aquest dissabte se celebra el centenari d'un artista total que va destacar també com a poeta, escriptor i pensador. En aquest diccionari repassem alguns dels conceptes clau de la seva vida i trajectòria.

Als 39 anys, ja consagrat com a escriptor, Pasolini es reinventa i debuta com a director amb una pel·lícula protagonitzada per un macarró (Franco Citti, el primer ragazzo di vita del director) que es passa el dia al bar mentre la seva parella es prostitueix. A Accattone ja trobem el submon de la Roma marginal que havia descrit en novel·les i poemes. El seu realisme visceral i pertorbador va escandalitzar la Itàlia de l'època i el film va ser prohibit als menors de 18 anys.

Una de les persones que va ajudar Pasolini en els inicis de la seva carrera literària va ser el poeta Attilio Bertolucci. Anys després, Pasolini li va tornar el favor contractant el seu fill Bernardo com a ajudant a Accatone. Amb aquell film no només va néixer Pasolini com a cineasta, sinó també Bernardo Bertolucci. “Vaig ser testimoni de la invenció d'un llenguatge nou i vaig deixar d'escriure poesia, hipnotitzat per la càmera”, recordaria anys després el director de Novecento. La seva primera pel·lícula, La commare seca, va partir d'un guió de Pasolini.

El comunisme va ser un dels primers amors de Pasolini, però també el primer que li va trencar el cor. Es va afiliar al PCI el 1947 i hi va militar activament, participant en marxes i congressos. El 1949, el futur director va ser acusat de “corrupció de menors”, primer escàndol de molts que vindrien. Uns dies després, el Partit Comunista el va expulsar. “Tot i que no us agradi, soc i continuaré sent comunista, en el sentit més autèntic de la paraula”.

La primera pel·lícula de la Trilogia de la vida de Pasolini va ser aquesta exuberant i divertida adaptació dels contes de Giovanni Bocaccio. Són històries sobre el plaer i la luxúria, una visió pagana i irreverent de la vida en què el director es va reservar un petit paper com a pintor d'un mural. El Decameró va ser un èxit de crítica i públic al qual van seguir les dues pel·lícules que completen la trilogia (Els contes de Canterbury i Les mil i una nits), però també moltes imitacions burdes que van fer que Pasolini es penedís d'haver rodat les pel·lícules.

Pasolini va ser el gran retratista dels baixos fons, un director provocador i ateu que escandalitzava l'Església, però també un defensor del diàleg entre el marxisme i el cristianisme i l'autor de la millor pel·lícula religiosa de la història. Fins i tot l'Osservatore Romano (el diari oficial del Vaticà) es va rendir a aquesta mirada sobre la vida de Crist en clau verité que s'allunya de la rigidesa i l'artifici del cinema bíblic per abordar la figura de Jesús com “la culminació de l'experiència humana”.

El futbol va ser una de les grans passions de Pasolini. Era seguidor del Bolonya, jugava partidets amb els amics sempre que podia i fins i tot va fer de periodista esportiu: al diari Il Giorno va publicar una exhaustiva anàlisi de la final del Mundial de Mèxic 70 entre el Brasil i Itàlia, mostrant-se més partidari del jogo bonito brasiler que del catenaccio italià. El 1975, uns mesos abans de morir, Pasolini i l'equip de Salo o els 120 dies de Sodoma es van enfrontar a Bertolucci i l'equip de Novecento, que van guanyar per 5 gols a 2. Diuen que Pasolini se'n va anar emprenyat del terreny de joc.

Abans de debutar com a director, Pasolini va participar en més d'una desena de guions de pel·lícules tan importants com Les nits de Cabiria i La dolce vita de Federico Fellini, que va recórrer a ell per capturar l'esperit i la sonoritat del parlar de les classes baixes romanes. També va escriure, entre altres, per a Mario Soldati (La filla del riu), Franco Rossi (Mort d'un amic), Mauro Bolognini (El bell Antonio), Florestano Vancini (La llarga nit del 43) i Bertolucci (La commare secca).

En la conservadora Itàlia dels anys 50, que un jove escriptor manifestés obertament l'atracció sexual pels homes era tan excepcional com escandalós. Pasolini va viure la seva homosexualitat primer com un trauma, però va acabar assumint-la plenament i reivindicant-la. El seu gran objecte de desig van ser el adolescents retratats als primers llibres i pel·lícules, joves romans de barris perifèrics i humils amb cossos a mig camí entre el noi i l'home.

Un estudiant d'econòmiques, Enrique Irazoqui, va viatjar de Barcelona a Itàlia al principi dels 60 buscant suport per al seu sindicat, però va conèixer Pasolini i va acabar convertit en protagonista de L'evangeli segons sant Mateu. Així, de la manera més inesperada, va debutar en el cinema aquest home polifacètic: jugador d'escacs, professor de literatura, economista i actor en pel·lícules emblemàtiques del cinema català com Dante no es únicamente severo, de Jacint Esteve i Joaquim Jordà, i Noches de vino tinto, de José María Nunes.

El 1950 Pasolini es va fer masturbar per un noi menor d'edat, el primer de molts escàndols i també el primer dels 32 processos judicials en què es va veure implicat. El jutge el va absoldre de l'acusació de corrupció de menors, però l'estigma no el va abandonar mai. Blanc favorit dels atacs de l'Església i la premsa de dretes, hi va haver èpoques en què freqüentava els tribunals cada setmana: corrupció de menors, agressió a mà armada, danys morals, obscenitat, difamacions i ofensa a la religió van ser algunes de les acusacions. No sempre el van absoldre, però mai va haver d'entrar a presó.

La Kènia on el pare de Pasolini va ser presoner dels anglesos durant la Segona Guerra Mundial va ser, anys després, una de les obsessions del director, que va estar a punt de rodar-hi El pare salvatge amb Irazoqui, però no es va arribar a concretar. Des dels 60, Pasolini va viatjar molt per l'Àsia i l'Àfrica, fugint de l'embolcall opressiu d'Itàlia. De l'Índia el va fascinar la sensualitat i de Kènia i de l'Àfrica profunda l'alteritat; l'atracció per l'exotisme tenia coartada social, perquè hi veia el lligam entre el subproletariat d'aquells països subdesenvolupats i el de la seva Itàlia agrícola.

El 1945, dies després de la mort del seu germà Guido, Pasolini va fundar l'Acadèmia de la Llengua Friülana. L'ús literari dels dialectes italians i la defensa de les llengües minoritàries va ser una constant en Pasolini, que va escriure en friülà una bona part de la seva poesia. Fins i tot es va interessar per la llengua catalana, que va descobrir a través del poeta Carles Cardó, de qui va ser amic, i va traduir poemes de Jacint Verdaguer i Joan Roís de Corella.

Una de les posicions polítiques més contradictòries de Pasolini va ser el seu rebuig de les revoltes estudiantils del Maig del 68. El director es va solidaritzar amb la policia argumentant que, tot i que compartia alguns arguments dels manifestants, eren fills de papà i, per tant, burgesia. “Quan ahir, a Vall Giulia / va etzibar cops a la policia / jo simpatitzava amb la policia! / Perquè els policies són fills de pobres / Venen de les perifèries, ja siguin rurals o urbanes”, van ser els versos que va publicar a la revista Nuovi Argumenti.

Juntament amb Franco Citti, Ninetto Davoli va ser el gran actor fetitxe de Pasolini i va participar en una desena de pel·lícules i curts seus. Es van conèixer quan l'actor tenia 15 anys i es van convertir en amics i companys de vida. Amb el seu somriure sorneguer, Davoli va ser la llum i la innocència de les pel·lícules de Pasolini, i alhora el seu gran amor, la persona més important de la seva vida després de la mare.

El 2 de novembre del 1975, Pier Paolo Pasolini va morir a la platja d'Idroscalo, a Ostia, colpejat i atropellat pel seu propi cotxe. Era un lloc sòrdid, ple de barraques i runa, darrere d'un camp de futbol: podria haver sigut l'escenari d'una de les seves pel·lícules o novel·les. Van acusar del crim Pino Pelosi, un prostitut que Pasolini havia conegut aquella mateixa nit a Roma. Pelosi va confessar i va ser condemnat en un judici que no va aclarir les moltes incògnites que envolten els fets. Trenta anys després, Pelosi va dir que era innocent i va responsabilitzar dels fets tres homes desconeguts. La mort de Pasolini continua sent avui un misteri objecte d'especulacions i de teories conspiratives.

“No faig pel·lícules, faig poemes”, deia Pasolini. A l'entrevista que va fer el dia abans de morir, ho va deixar clar: abans de res es considerava escriptor, i això posava als formularis quan viatjava. Pasolini va ser un poeta precoç: va escriure el seu primer sonet als 7 anys, animat per la mare. Un dels primers èxits literaris va ser el recull de poemes Les cendres de Gramsci, premi Viareggio del 1957. I tal com va dir Alberto Moravia al seu funeral: “Hem perdut, per damunt de tot, un poeta. I de poetes en neixen només tres o quatre cada segle!”

El 1966, afectat d'una greu úlcera, Pasolini va escriure un text autobiogràfic, Poeta de les cendres, en què explicava la seva vida en un raig de prosa lírica i encesa. Trenta anys després, el director francès Bertrand Bonello (Nocturama) va dirigir el migmetratge Qui je suis!, que reprodueix el monòleg acompanyat d'imatges filmades a Itàlia per Bonello i també de diverses pel·lícules de Pasolini. És un homenatge lliure que eleva la potència poètica del text original.

El 1950, després de l'escàndol pel qual Pasolini va ser expulsat del Partit Comunista, ell i la seva mare arriben a Roma gairebé sense diners, humiliats. Després d'una curta estada al gueto jueu, s'instal·len a l'aspra perifèria romana, prop de la presó de Rebibbia. En aquell territori hostil, tan diferent del Friül rural, Pasolini troba l'imaginari de la seva obra literària i cinematogràfica, al qual queda lligat per sempre. També l'espai de llibertat i erotisme desinhibit dels ragazzi di vita que canviaria la seva relació amb el sexe.

L'últim film que Pasolini va completar abans de morir és un dels més durs de veure de la història del cinema, un catàleg d'humiliacions que regira qualsevol estómac. Adapta una obra del marquès de Sade que situa el 1944 a la república feixista de Salò, l'estat titella de l'Alemanya nazi, on un grup d'homes i dones joves seran explotats i torturats durant mesos de la manera més indigna, obligats a satisfer els desitjos més foscos i depravats dels senyors d'una mansió.

L'anàlisi més crítica i despietada de Pasolini a les convencions burgeses la trobem a Teorema, la seva pel·lícula del 1966 en què un visitant misteriós (Terence Stamp) sedueix, un a un, tots els membres d'una família burgesa de Milà, dels dos fills als pares, passant per la criada. Denunciada per obscena, és una obra d'una al·legoria filomarxista i freudiana molt en sintonia amb el pensament polític de l'època.

A Ocellots i ocellets, del 1966, Pasolini reuneix una de les grans icones del cinema italià, el còmic Totò, amb el seu actor fetitxe, Ninetto Davoli, que hi interpreta el fill de Totò. Tots dos viatgen a Roma per demanar una moratòria en el pagament d'un deute en aquesta faula grotesca i al·legòrica que serveix a Pasolini per desplegar la seva faceta més còmica i surrealista.

El 1959, Pasolini corona la seva primera etapa literària amb la novel·la Una vida violenta, en què es va inspirar lliurament Accattone, però que el 1962 va ser adaptada més fidelment al cinema per Paolo Heusch i Brunello Rondi. Per interpretar el protagonista d'Una vida violenta els directors no s'ho van pensar dos cops i van fitxar Franco Citti, amic de Pasolini i el seu primer actor fetitxe: l'any anterior ja havia protagonitzat amb èxit Accattone.

L'actor nord-americà es va mimetitzar amb Pier Paolo Pasolini a la pel·lícula que Abel Ferrara va dedicar el 2015 al director italià i que posava el focus en el seu últim dia de vida. No importa que l'italià de Dafoe sigui precari, sinó la tendresa que l'actor imprimeix al seu retrat d'un Pasolini fràgil, humà i de conviccions fermes.

El CCCB va coproduir el 2013 l'exposició Pasolini Roma, centrada en la relació del director amb la ciutat que el va acollir el 1950. Comissariada per Jordi Balló, Alain Bergala i Gianni Borgna, va ser una de les mostres de temàtica cinematogràfica més importants del centre, un recorregut exhaustiu per la vida, el pensament i la trajectòria de Pasolini.

El director italià Mario Martone ja va avisar que “Pasolini no té hereus”. El seu món cinematogràfic, tan personal i lligat a la seva trajectòria vital, no ha trobat continuadors en el cinema contemporani. Periòdicament s'han qualificat d'hereus directors amb alguna afinitat puntual com Yorgos Lanthimos, que a Caní connectava amb l'univers de Teorema. Però el director que més i millor ha aprofundit en la poètica de les perifèries urbanes és el portuguès Pedro Costa.

La primera novel·la de Pasolini, del 1955, va retratar amb un sentiment tràgic la puresa i bellesa d'uns joves de la Roma més miserable i degradada per la industrialització salvatge. Ell coneixia bé els ragazzi di vita: eren els seus amics i amants, amb qui passava dies i nits pels carrers més perillosos de la ciutat. El 1959, el director Mauro Bolognini va convertir la novel·la en pel·lícula: La notte brava.