Joan Esculies: "Dibuixar Tarradellas com un simple personatge que només volia manar és d’ignorants"

Sabadell“Tothom el coneixia”. Aquesta és la frase amb la qual l’historiador Joan Esculies comença la seva monumental, exhaustiva i molt ben documentada biografia sobre Josep Tarradellas (1899-1988): Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Proa/RBA). Té certa ironia, perquè Esculies, que s’ha passat onze anys investigant la vida del president català, intenta fer sortir Tarradellas de la penombra escombrant tot el que se n’ha dit. Fins i tot les mitges veritats que el mateix president català va anar escampant. L’escriptor i historiador, que ha publicat biografies, assajos i nombrosos articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle XX, s’ha passat moltes hores a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, on hi ha els documents que Tarradellas va guardar durant bona part de la seva vida. Les fonts d’Esculies, però, han anat molt més enllà, per descobrir qui era realment l’home que va tornar de l'exili el 1977 per presidir la Generalitat.

Tarradellas no s'havia plantejat dedicar-se a la política fins que va néixer la seva filla. Va ser aquest el detonant?

— Abans de la Segona República, Tarradellas tenia sobretot amistats a l’entorn del CADCI [l’associació catalanista creada el 1903 per un grup de dependents]. Havia estudiat comerç, perquè la seva família no podia pagar-li la universitat, i quan va tornar del servei militar es va dedicar a fer diners com a comercial. Es va casar el 1927, i el 1928 va tenir la seva filla, la Montserrat. En aquell moment, tenir una filla amb síndrome de Down era molt diferent. La política va ser la seva manera d’escapar. Quan va tornar durant la Transició es va reinventar el seu passat i es va donar més importància vinculant-se amb Macià i el nacionalisme. En realitat, en aquell moment estava vinculat a La Falç, sobretot per socialitzar, perquè eren grups mixtos on es podien conèixer dones, ballar sardanes, fer excursions... Aquest fet ajuda a entendre també per què als anys 30 els separatistes se’l van mirar amb recel. 

Com es va convertir en secretari de Macià?

— Quan va decidir entrar a la política, als anys 30, la joventut nacionalista de La Falç, que tenia com a president honorífic Macià, es va reorganitzar i ell hi va entrar com a dirigent. Quan Macià va tornar de l’exili, després dels Fets de Prats de Molló, i es va fundar ERC, Tarradellas va agafar el bolígraf i va començar a organitzar l’agenda de Macià. Es va convertir en el seu secretari, de facto, sense que el conegués prèviament ni ningú l’avalés. 

Va tenir una carrera fulgurant. 

— Sí, perquè va aplicar la seva professió a la política. Ell era viatjant de comerç, sabia que si volia vendre alguna cosa primer s’havia de guanyar la confiança de la gent i tenir-ho tot ordenat. Va organitzar la campanya d’ERC a les municipals. Va tenir molt clara la importància de la premsa des del primer moment. Era un gran organitzador, però en aquell moment no tenia carisma per presentar-se a unes eleccions i guanyar. 

Durant la Segona República va lamentar que l’administració catalana no tenia prou professionals

— Deia que ell no estava al càrrec per col·locar gent sinó per fer-ne fora. Creia que era important tenir una administració professionalitzada. Ell no vivia de la política i creia que era important que un polític tingués una feina al marge per no haver de dependre de l’estructura del partit. En aquest punt ja va tenir conflictes amb una sèrie de gent de la seva generació. Hi havia joves que havien (o deien que havien) participat en els Fets de Prats de Molló i que per això havien de ser col·locats. 

Com eren les seves relacions amb Macià? El va anomenar "vell infeliç"...

— Amb Macià, als anys 30, Tarradellas va entendre el poder de la imatge, perquè era com una icona; i l’ordre, perquè era un militar. Aleshores, tenia 30 anys i es creia, com molts altres de la seva generació, sobradament preparat. Per a ell, Macià era una icona que havia de servir per guanyar les eleccions, però els joves eren els que havien de governar. Macià li va arribar a dir a Tarradellas que no se’n refiava perquè si pogués ocuparia el seu lloc.

I amb Companys?

— Era un estira-i-arronsa. Companys nedava i guardava la roba, esperava que les altres faccions es barallessin per acabar ell com a triomfador. I això Tarradellas no l'hi va perdonar. Va ser una relació freda fins quan va esclatar la Guerra Civil. Aleshores, Tarradellas va organitzar les indústries de la guerra, les col·lectivitzacions, l’economia... La guerra també explica les seves males relacions amb el PSUC, perquè ERC i el PSUC competien per les mateixes bases. Tarradellas tampoc entenia que els marxistes posessin la ideologia per sobre de tot. 

Tenia més bona relació amb els anarcosindicalistes

— Sí, els veia com a obrers genuïnament catalans, perquè la CNT es va fundar a Barcelona. En canvi, creia que els comunistes anaven massa d'acord amb Madrid. L’anarcosindicalisme i el confederalisme encaixaven més bé en la seva idea del fet nacional. 

A l’exili la seva activitat va ser imparable. 

— Aleshores era secretari d’ERC. Quan van afusellar Companys, va dir a Josep Irla que ell havia de ser el president i va aconseguir que acceptés. Però va ser Tarradellas qui a partir del 1944 va reorganitzar ERC i va recórrer tot França. Ningú més volia fer-ho. Quan Tarradellas es posava malalt, la política catalana no es movia. 

Va entrar a la política per fugir d’un drama personal, però s’hi va abocar plenament.

— Quan entres a la política és difícil desenganxar-te'n, perquè tothom parla de tu. Els altres no van valorar el sacrifici de Tarradellas. El van alertar que havia de donar joc, perquè ningú se sentís desplaçat, però Tarradellas no ho va fer mai, perquè era molt individualista, i això va generar rebuig. Tarradellas havia aconseguit cert poder i un simbolisme, i no ho volia deixar perdre.

Però es va quedar sol.

— Va fer diferents intents de crear plataformes, però no van funcionar i va arribar a la conclusió que com que a l’exili no hi havia res era millor la mínima estructura: un president sol que fes el que volgués. Quan el van escollir president a l’exili, el 1954 [ho va ser fins que va poder tornar a Catalunya per presidir la Generalitat], Tarradellas va dir que a Mèxic tothom sabia qui no havia de ser president però que ningú volia ser-ho. Ser president a l’exili era una càrrega, així mateix ho veia Irla.

Pujol i Tarradellas tenien ganes de conèixe’s, però quan finalment es van trobar, el 1970, la seva relació no va ser gaire bona. 

— La relació va ser més complexa de com s’ha explicat. A partir del 1980, quan Pujol va ser escollit president i Tarradellas va deixar de ser-ho, a tots dos els va interessar explicar que hi havia hagut un distanciament. Pujol veia Tarradellas com algú del passat i Tarradellas es veia a si mateix com algú del present i del futur. Des de l’inici, Pujol volia el seu arxiu i la seva biblioteca i el tenia molt present com a símbol, però políticament no el convencia. El nacionalisme de Tarradellas era més cívic. 

Què vol dir més cívic?

— El nacionalisme de Pujol es basava en la cultura, en la llengua... Bevia de fonts alemanyes. Tarradellas creia que era ciutadà català qui vivia aquí; era un nacionalisme més d'arrel republicana.

¿Pujol va ajudar econòmicament Tarradellas?

— Pujol era conscient que ell tenia molts diners i que Tarradellas no en tenia. Pujol li va comprar la biblioteca per 100.000 pessetes, però no la va tenir mai perquè Tarradellas se la va tornar a vendre. A través de Banca Catalana també es van donar crèdits a Tarradellas que no es van tornar. Pujol va ajudar més econòmicament Tarradellas del que s’ha volgut dir. Tanmateix, amb qui connectava més Tarradellas era amb Marta Ferrussola. Tarradellas no volia dones a la política, però deia que la dona de Pujol l’entenia, i la relació amb ella es va prolongar molt més temps. 

Tampoc tenia bones relacions amb Òmnium.

— Hi ha un tema de fons que s’ha volgut banalitzar. Ell pensava que la vinculació entre cultura, llengua i burgesia podia fer que la nova fornada d’immigració recuperés el lerrouxisme de principis de segle i que els treballadors pensessin que allò no anava amb ells. Tampoc li agradava que Montserrat donés cobertura als intel·lectuals marxistes ni Serra d’Or. Afirmava que el comunisme no tindria mai rellevància, però el perill era que influís altres partits.  

Va ser crític també amb bona part de l’antifranquisme i va ser crític amb l’Assemblea de Catalunya. 

— L’Assemblea de Catalunya estava dominada pel PSUC. Ell volia que se’l reconegués com a punta de llança de l’antifranquisme i que si s’havia de pactar alguna cosa fos a través d’ells. El PSUC va intentar arribar a acords amb els comunistes espanyols, i això Tarradellas no ho volia. Volia una relació bilateral amb el govern de Madrid i que els partits catalans no fossin sucursalistes. 

El 1977, quan va tornar de l’exili per presidir la Generalitat, tenia algun rival?

— Els partits polítics van fer el possible perquè no els passés al davant. Volien que tornés de manera simbòlica i ell volia tornar amb poders. Que Suárez l'anés a buscar no va ser un cop de sort; feia 40 anys que treballava per ser tingut en compte arribada l'hora.

Quines van ser les seves concessions amb les negociacions amb el cap del govern espanyol, Adolfo Suárez?

— Tarradellas sempre va analitzar el present en funció de passat. Ell volia el mateix model que la Segona República, que Catalunya tingués autogovern, i parlava de tu a tu amb Madrid. Era republicà, però si la monarquia reconeixia l’autogovern de Catalunya, l’acceptava. Tots els altres partits també van acceptar la monarquia. També volia que les diputacions desapareguessin, però això Madrid no ho va voler.  

¿No va veure necessari trencar del tot amb el passat franquista?

— Els altres partits tampoc ho haurien fet. Amb perspectiva històrica, carregar en el passiu de Tarradelles les suposades renuncies de la Transició els va anar bé. S'oblida que, l'estiu del 1977, els partits van participar també en les negociacions amb Madrid per configurar l'autogovern català. D'altra banda, Jordi Pujol i Josep Benet s'havien posicionat a favor del Consell General de Catalunya, que era menys que la Generalitat.

Per què no es va presentar a les eleccions del 1980?

— La nova generació volia manar, i es van trobar un senyor que volia manar i no l'hi van perdonar. A Catalunya, a diferència de les Corts de Madrid, per ser president s’ha de ser diputat. S’ha de passar per les urnes, i aquest matís en la legislació el van fer per Tarradellas. Sabien que no es presentaria a les eleccions del 1980, perquè no hi havia una candidatura unitària. Quan Jordi Pujol i Ramon Trias i Fargas van anar a veure Tarradellas ho van fer per certificar que no es presentaria. No el volien. Tots els partits li deien "el vell". Era un senyor dels anys 30 portat als anys 70. 

Quin era el pensament polític de Tarradellas?

— Dibuixar Tarradellas com un simple personatge que només volia manar és d’ignorants. Ell tenia un projecte polític. Volia una relació bilateral amb Madrid, com més competències millor, partits de disciplina catalana i no sucursalistes, la màxima unitat per avançar. Pujol veia la Generalitat com un poder enfront de l’estat, Tarradellas considerava que la Generalitat era l'estat a Catalunya. La diferència és important.

Per què s’ha distorsionat tant la seva figura?

— L’exili va ser un cau de rumors, i n’explico molts. El repartiment de diners als exiliats també va generar descontentament. Alguns van ajudar Tarradellas pensant que quan tornés de l’exili els ajudaria, i no va ser així. Molts partits no volien que tornés manant. Pujol i els convergents el van ignorar. Josep Benet el va dibuixar com algú incoherent. El mateix Tarradellas refent el seu passat i assimilant-se més a la figura de Macià també hi va contribuir.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir per adquirir Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de Joan Esculies, a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.