20.000 días en la Tierra

A 20.000 días en la Tierra Nick Cave fa de... Nick Cave. ¿Això vol dir que estem davant d’un documental on el músic australià es despulla i ens deixa veure la seva imatge real? No, vol dir que per a aquesta pel·lícula Cave es disfressa d’ell mateix. Tot és un nou artifici. Aquest músic de múltiples personalitats artístiques (el rocker tempestuós, el dandi baladista, el poeta maleït...) crea una nova impostura: la de la seva suposada vida real. Al llarg de 24 hores falsejades, Nick Cave repassa els seus 57 anys d’existència en un documental tan postís com El conte de Nadal de Dickens: els fantasmes del passat, present i futur (interpretats per artistes col·laboradors, excompanys d’escenari, parelles ocasionals, etc...) fan ballar el cap d’un músic que quan es mira al mirall encara es pregunta qui és. Tota aquest representació de la realitat tan estilitzada pot aixecar polseguera dialèctica: uns creuen que Cave només ha participat en aquest projecte cinematogràfic perquè és benzina per al seu ego, i altres pensen que, com deia Robert Bresson, sovint la irrealitat és la millor manera de revelar la veritat. De fet, aquesta polèmica no té gaire sentit. En aquest film es forcen converses dins d’un viatge en cotxe nocturn, trobades amb psicoanalistes, visites a un arxiu fotogràfic i declaracions d’amor redactades i corregides tantes vegades com les rimes de Bécquer. I tot acaba descobrint més aspectes i detalls sobre el Nick Cave adult que cent hores de metratge verité. Estem doncs davant d’una ficció documental que eixampla els marges expressius del format rockumentary i alhora es converteix en una de les obres més profundes, belles i lúcides sobre el procés creatiu i la vida d’artista.