'Diamantes en bruto': Adam Sandler i els germans Safdie fan el cim amb un frenètic 'thriller' urbà

BarcelonaDirecció: Josh Safdie i Benny Safdie. Guió: Josh Safdie, Benny Safdie i Ronald Bronstein. 135 min. Estats Units, 2019. Amb Adam Sandler, Lakeith Stanfield, Julia Fox i Kevin Garnett.

Ben mirat, Diamantes en bruto podria acabar-se tan sols deu minuts després de començar. Només caldria que el joier Howard Ratner (Adam Sandler) acceptés la gens menyspreable suma que l’estrella de la NBA Kevin Garnett li ofereix pel diamant sense polir que acaba d’arribar-li a la botiga, i així saldar el deute que té amb el seu cada cop menys pacient cunyat Arno (Eric Bogosian). Així, el protagonista s’evitaria molts maldecaps, humiliacions i unes quantes estomacades. Però no. Ell té pensada una altra cosa, una jugada explosiva, i està determinat a portar-la fins al final costi el que costi. És la condició que vincula tots els personatges sorgits de la ment dels germans Josh i Benny Safdie: cada vegada que el seny els ofereix una mà amiga per calmar la seva rauxa, l’arrenquen a queixalades i es dediquen a pintar les parets amb la sang que brolla del braç de la mesura. Són criatures que respiren al ritme del caos, enganxades als carrers de Nova York perquè només una ciutat frenètica i desbordant com aquesta pot acollir i assimilar la seva existència. Hi ha, però, un matís fonamental que diferencia el Howie del pare erràtic de Daddy Longlegs o el pinxo a qui Robert Pattinson prestava la seva mirada al·lucinada a Good time. Mentre aquells vivien en un estat permanent d’improvisació, el personatge central de Diamantes en bruto aplica la mateixa capacitat de reacció i regeneració a un pla mestre que només té sentit en el seu cap i aposta per damunt de les seves possibilitats basant-se en un raonament que té un terç d’ull clínic i dos de pensament màgic.

En ple domini de les seves facultats tragicòmiques, Adam Sandler es carrega a l’esquena el deliri expansiu on viu instal·lat el Howard, i aconsegueix que resulti prou magnètic per electrificar aquells que l’envolten, especialment la seva amant Julia (Julia Fox), amb qui manté una relació insostenible i alhora tendra. La voràgine que genera al seu pas condueix a una innegable excitació cinematogràfica, en la qual també participen la fotografia en constant moviment de Darius Khondji o els diàlegs escridassats entre la banda sonora de Daniel Lopatin (és una autèntica llàstima que, al nostre país, Netflix no hagi previst projeccions en sala d’una obra tan carregada d’estímuls). Però el pols moral dels Safdie troba la distància justa per no glorificar l’energia destructora intentant comprendre la dimensió humana del forat negre amb potes que ells han creat, com ho farien Abel Ferrara o John Cassavetes, mestres que també van créixer bevent l'aigua del Hudson, i amb els quals els germans Safdie comparteixen la filiació pels arcs narratius tornassolats entre la redempció i el descarrilament.