El dia que l'ARA va ser el taller de Barceló

BARCELONAMiquel Barceló va aterrar a Barcelona divendres al vespre. Venia de París en un viatge llampec, de 24 hores, per il·lustrar l'ARA que havia de sortir diumenge. Els últims dies havien arribat desenes de correus electrònics de l'assistent de Barceló. Dissabte teníem a l'arxiu del diari unes 400 pintures, la majoria dels quaderns africans.

El diari centraria el tema del dia en l'Àfrica, i ho faria des de la mirada de l'artista del país viu més important i cotitzat, un nòmada que ha viscut a Mali i ha viatjat per un continent "del qual només es parla quan esclata un conflicte i hi ha morts, però no després", diu. Barceló s'hi va implicar de cor: "No volia fer una recopilació d'imatges meves africanes, això ho podríem haver fet per telèfon. Volíem fabricar el diari aquí i reaccionar al que vagi passant. Pensava que està bé fer una obra veritablement democràtica, que arribi per un euro o dos a la gent. Ja veurem com queda, perquè no ho hem fet mai!" L'ARA, però, ja tenia el precedent de l'impressionant diari dedicat a l'obra de Joan Miró.

11 h. Barceló arriba a la redacció

A les onze tocades entra al diari i saluda a tothom. "D'aquí una estona serà avorrit tenir-me aquí", diu, conscient de l'expectació que ha aixecat. Amb la subdirectora Catalina Serra repassen algunes imatges que ja estan col·locades en pàgina. Algunes el convencen, d'altres es canvien. Un problema: com s'il·lustrarà el comiat de Guardiola? "Potser un autoretrat -proposa-. Per al congrés del PP hi podem posar els cocodrils". Com que les firmes d'opinió del diari tampoc porten foto, es col·loquen màscares de ceràmica al seu lloc. La de Barceló serà una figura que és "mig Ramon Llull mig Billy the Kid". Quan Serra s'hi acosta per gravar-lo, perquè parla pels descosits, ell li recomana que no: "Després ningú entén el que dic!", avisa, i això que tant ells dos com el redactor d'art, Antoni Ribas, són de les Illes. Amb la cap de disseny, Cristina Córdoba, pacten els límits de la intervenció: excepte la publicitat i els marges, via lliure. "Sense que afecti la lectura, vull treballar l'objecte en si", deia.

12.30 h. Art rupestre en un entorn digital

Deixa una bossa d'esport a terra i en treu aquarel·les en pastilles. "Me les faig jo al taller, és més còmode així, si són grosses. Queda molt rupestre en una redacció tan digitalitzada". Treu pinzells i una caixeta amb figures d'animalons, i s'instal·la en una taula rodona just al centre de la redacció. "No necessito silenci. A l'Àfrica sempre hi ha gent que et ve a veure i et diu coses. Durant un temps vaig tenir un mico que m'ho trencava tot. Es deia Fadimata i era un malson absolut. El vam deixar anar al bosc. Això que diuen que és més bo que el conill!" Arriba un equip dels informatius de TV3. Comença fent detalls (animals, sobrassades, fruites) que decoraran el diari. Juga amb la capçalera de l'ARA.

14 h. Futbol a l'Àfrica i dinar d'amics

Escampa les làmines per terra perquè s'assequin. "Sempre ho faig així". El cap d'Esports, Toni Padilla, li demana com pot il·lustrar l'anàlisi tècnica: cap problema, dibuixarà un camp. I es passen mitja horassa parlant del Barça, de com ha vist tots els partits de l'any fos on fos, del Nepal al Sudan -"El 80% dels que el veien eren del Barça!"-, del discurs "collonut" de Guardiola, d'Abidal i de Tito. Se'n va a dinar al Gelida, un bar de menús, amb els filòsofs i amics Pep Subirós i Eulàlia Bosch.

16 h. La llibreta d'escriure a mà

Li queden quatre hores abans no hagi d'agafar l'avió. Comença la tarda escrivint el seu article en una Moleskine negra i llavors el dicta. "És la llibreta que porto als avions. Escric en català, anglès o francès, perquè ningú em veu les faltes". Llavors es posa a pintar la imatge de Fukushima, perquè diumenge van aturar l'últim reactor de la central. Quan veu que té quasi tota la feina enllestida, diu: "Crec que demà anirà bé. Avui en dia, ningú fa experiments. La regla hauria de ser cada dia inventar-se una cosa nova. Jo m'ho he passat molt bé". Marxa apressat, reparteix petons i encaixades i deixa les pintures molles perquè les repatriem a París. I, de cop, tots els periodistes del diari envolten la taula on ha treballat. "Hem viscut un moment històric", verbalitza Ignasi Aragay. L'emoció es pot palpar. A l'ARA passen aquestes coses.