Un dia perfecte per volar

És una pel·lícula voluntàriament petita. Però, ep!, això no vol dir que les seves idees no siguin grans. Perquè Un dia perfecte per volar també és voluntàriament profunda i complexa. Amb només tres personatges (i un d’ells, a més, només surt cinc minuts: Marc Recha), un escenari (el massís del Garraf) i una situació (un nen imagina que juga amb un amic que, en realitat, no hi és) s’estableixen unes línies del camp que són molt senzilles, però també molt sòlides. Dins d’aquests marges, Un dia perfecte per volar explora fins al fons la necessitat dels infants de crear amistats imaginaries: és una solució perfecta per substituir l’absència d’un ésser estimat. A més, amb aquesta excusa tan mínima i tan màxima, la pel·lícula també acaba parlant sobre com es relacionen les criatures amb els adults i amb l’entorn real (la majoria de les preguntes que fa en Roc són sobre fets de la natura); i també sobre com imbriquen aquest món amb el de la fantasia. Observació i imaginació. Tot plegat s’acaba convertint, com qui no vol la cosa, en una pel·lícula de fantasmes tan naturalista com insòlita. |