Un dia amb els mags de Pixar

Emeryville (Califòrnia)Quan es parla d’excel·lència en el món de l’espectacle no es pot obviar la companyia que van fundar el 3 de febrer del 1986 Steve Jobs, Edwin Catmull i Alvy Ray Smith. Pixar era part de Lucasfilms i l’objectiu d’aquesta divisió era dissenyar programes que ajudessin a construir efectes especials més complexos en entorns 3D. Un jove enginyer anomenat Johh Lasseter va ser contractat amb aquest objectiu. Tres dècades després, Pixar és un dels estudis cinematogràfics més poderosos del món, les seves pel·lícules acumulen milers de milions d’euros de recaptació arreu del planeta i el seu segell es sinònim de qualitat extrema. “Crec que entre tots hem construït una magnífica casa comuna, una casa on a tots ens agrada tornar tant com podem”, diu a l’ARA Brad Bird, director de Ratatouille o de les dues entregues d’ Els increïbles, assegut en una de les moltes sales de reunions dels quatre edificis que formen el quarter general de la companyia californiana.

Pixar és a uns vint minuts de San Francisco, a la petita localitat d’Emeryville. La majoria dels empleats van a treballar amb bicicleta, i al complex de la companyia hi tenen piscina, dues grans sales de cinema, un camp de futbol, mitja dotzena de gimnasos i un restaurant que no tanca mai. No hi ha horaris, i els treballadors entren i surten quan volen. “Quan no puc dormir, vinc a Pixar i treballo unes hores. Sempre hi ha algú, és millor que qualsevol bar”, explica Peter Docter, un veterà de l’estudi que ha dirigit Up o Monstres, S.A. A més, els caps d’equip tenen dret a construir-se la seva pròpia oficina: “Hi ha un enginyer que té un pub, un altre es va fer una barca… Els animadors son més clàssics, però n’hi ha un que va demanar un iglú”, explica Nicole Grindle, una de les productores habituals de la companyia. Només se’ls demana a tots, creatius i tècnics, que assisteixin a les reunions en què, un divendres al mes, es passa revista a les pel·lícules en marxa.

L’ARA va poder visitar en exclusiva els estudis per la presentació mundial de l’esperada seqüela d’ Els increïbles. A les zones comunes hi ha una botiga on es ven material de Pixar que només es pot trobar allà (i que obsessiona els col·leccionistes, perquè l’edifici principal, batejat amb el nom de Steve Jobs, no és d’accés públic) i una vitrina on s’exposen tots els Oscars de la companyia: “La veritat és que ens està quedant petita”, deia somrient Christine Freeman, responsable dels arxius de la casa i considerada una enciclopèdia vivent de la historia de Pixar, assenyalant l’ultima adquisició dels californians, els dos Oscars per Coco (cançó original i millor film d’animació). “Ens agrada que la gent que treballa aquí hi estigui a gust. I tot està pensat perquè sigui així: l’estructura dels edificis, la llum, els materials que s’han fet servir. Cada mes fem barbacoes i tots els empleats saben que el seu benestar és tan important com el seu rendiment i són dues coses complementàries”, explica Freeman, mentre a pocs metres un grup d’animadors s’escarrassen en un partit de bàsquet. “Aquí se sua molt, tant a dins com a fora”, diu fent broma la improvisada guia. La decoració dels edificis de Pixar canvia dos cops l’any i es converteix en un recordatori del que ocupa a la companyia en cada moment.

Un museu a cada paret

La primera pel·lícula de Pixar va ser Toy story, considerada ja un clàssic de l’animació, i ara tot l’edifici ret homenatge als personatges de la franquícia amb estàtues, pòsters i una enorme cadena de marxandatge visible a cada racó. Tot això mentre preparen la quarta entrega de la saga, enmig d’un secretisme ferotge. “Un dels motius pels quals us demanem que no feu fotos amb el mòbil o pels quals firmen documents de confidencialitat és que necessitem preservar la integritat de la pel·lícula abans que s’estreni. Només donant una ullada a un despatx podries veure un personatge que no hem anunciat, o algun que torna, o el dolent que no coneixes. No dient res ens ajudes a fer millor les coses”, diu John Walker, el productor habitual de Brad Bird. Això sí, els periodistes poden xafardejar el que vulguin i tant ells com els empleats de la companyia poden matar les hores amb les monumentals exposicions que acull l’edifici i que fan referència als títols de Pixar. Fa pocs dies, Coco ha deixat pas a Els increïbles 2, i a les parets dels edificis del complex s’hi poden veure moltes de les il·lustracions originals del film, a més d’esbossos, dibuixos, escultures i pintures tant tradicionals com digitals. “Quan acabem tot es trasllada a l’arxiu de Pixar”. Aquest arxiu, d’accés tant o més limitat que la mateixa companyia, es podria convertir en un museu en el futur perquè acull bona part de la història de l’animació del segle XXI, amb milers de peces i documents que no s’exposen més enllà de les parets de l’empresa.

“De mitjana tardem de tres a cinc anys a enllestir un projecte”, diu Peter Docter. Això vol dir que fa falta una mitjana de 800 persones i mil dies per acabar una pel·lícula i que cada detall es repassa fins a extrems insospitats. Alguns empleats ho qualifiquen off the record de “l’obsessió Pixar”. Bill Watral, un dels especialistes en efectes visuals més veterans de la companyia, ho explica a l’ARA d’una manera més entenedora: “Per a una pel·lícula, no diré quina, vam haver de fer unes guspires. Vam tardar un mes, entre divuit persones. El pla dura dos segons” [rialles].