“Jo estic en deute amb Josep Fontana”

Barcelona“Jo estic en deute amb Josep Fontana”, va dir ahir l’historiador Borja de Riquer durant l’homenatge que es va fer a una de les veus més dissidents de la historiografia catalana a l’Institut d’Estudis Catalans. Molts estem en deute amb Fontana per tot allò que va investigar, va transmetre a les aules i va divulgar en més de trenta llibres i centenars d’articles. Però malgrat tot, com destacava ahir Borja de Riquer, pocs li han reconegut les seves aportacions: “Aquest és un acte de reparació -va dir Borja de Riquer-. No deixa de ser curiós que poques institucions catalanes, mentre era viu, reconeguessin la seva aportació. No ho va fer l’IEC, com va reconèixer el seu president, Joandomènec Ros, en un valent article a l’ARA, ni l’Acadèmia de les Bones Lletres, ni universitats de prestigi com la UAB, quan fa vuit anys alguns van impedir que fos investit doctor honoris causa”.

I si no se li va reconèixer la vàlua, segons Borja de Riquer, va ser per motius polítics: “Era inequívocament d’esquerres, marxista, militant comunista quan això representava un risc, compromès, amb molta més sensibilitat nacional que molts dels qui es presenten com a grans independentistes”. Ser una veu crítica és un risc, tal com es va recordar ahir en el primer homenatge que es feia a l’historiador després de la seva mort el 28 d’agost.

Ser crític val la pena

Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, explicava la polseguera que va aixecar el simposi Espanya contra Catalunya? que es va celebrar el desembre del 2013. Fontana va ser l’encarregat de fer la ponència inaugural. “El van acusar de pseudohistoriador i d’organitzar barricades -va explicar Sobrequés-. L’historiador Antonio Elorza li va dir abertzale i la seva rèplica va ser l’article La pràctica de l’inquisidor ”.

Fontana tenia assumit que ser crític podia comportar certa marginació. Ho deia a L’ofici d’historiador : “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.

La voluntat de ser útil

“Fontana va rebutjar convertir-se en un intel·lectual orgànic. Estava compromès amb el poder transformador de la gent i amb els valors de la democràcia”, va recordar Pere Aragonès, vicepresident del Govern i conseller d’Economia. Fontana va ser també un home amb una capacitat de treball immensa. Un del seus deixebles, Joaquim Albareda, va repassar ahir les seves múltiples facetes com a docent i editor i el seu treball docent. “La seva intensa activitat va suposar un canvi radical per la voluntat de ser útil i implicar la gent del carrer en la marxa del món -va dir Albareda, que va afegir-. Va ser excepcional per analitzar els temes més complexos, lluny dels academicismes i les torres d’ivori”.

Amb els seus llibres i amb les seves classes, Fontana tenia l’esperança de canviar el món. Ahir tots els ponents (també va intervenir Ros) van reconèixer que Fontana sobretot volia aportar eines i recursos per ajudar els homes i les dones a millorar el món. I tots van assegurar que enyorarien les seves reflexions. Queda, però, la immensa obra de l’home que segurament més es va acostar a la història total reivindicada per Pierre Vilar.