Deu relats nadalencs imprescindibles

BarcelonaL’arcàngel Gabriel visita la casa de Maria, “neta i ben portada, i amb testos de geranis al llarg de l’atri de columnes”. Li diu que tindrà un fill que anomenarà Jesús i s’esfuma. El dia 25 de desembre, Maria dóna a llum un “nen preciós, saludable i ploraner”, i mentre Josep l’agafa en braços, la seva dona li torna a reclamar l’atenció: està naixent un segon nen! El pare i la mare no saben què fer, en un primer moment, perquè l’arcàngel els havia promès una criatura. Després de decidir que un dels nens es dirà Jesús Maria i l’altre Jesús Josep, apareixen els tres Reis Mags. ¿Tots dos nens són fills de Déu? Aquesta és la irreverent pregunta que Quim Monzó es feia a Nadal blanc, inclòs a Tres Nadals (Quaderns Crema, 2003), a través d’un nen, l’Alejandro, que construïa un pessebre diferent -amb dos nens Jesús- abans d’anar-ho a explicar al seu pare.

Monzó és un dels últims escriptors que ha ambientat alguna de les seves narracions durant les festes nadalenques. Com s’han representat, al llarg de la història? El relat de Monzó queda relligat amb la primera aproximació literària al Nadal, escrita al segle II pel filòsof neoplatònic Cels: es va burlar del que ell anomenava “faules fabricades” tot recordant que Jesús, nascut a Judea, era fill d’una camperola adúltera i un soldat romà.

El Nadal del segle XIX

Hoffmann, Dickens i Andersen: tres aproximacions icòniques

Una de les representacions modernes pioneres del Nadal és la que E.T.A. Hoffmann va fer a El trencanous i el Rei dels Ratolins (1816). Molt abans que el relat es convertís en un dels ballets més coneguts del segle XX -amb música de Txaikovski-, Hoffmann, un dels grans exponents del Romanticisme alemany i del gènere fantàstic, va imaginar la història d’una nena, la Marie Stahlbaum. La vigília de Nadal s’enamora d’un trencanous que troba a casa del seu padrí, el rellotger i inventor Drosselmeyer. Un dels seus germans acaba fent-lo malbé i la Marie s’emporta la seva nova joguina preferida al llit, apedaçada amb una cinta. Quan s’adorm, somia una batalla entre el trencanous i el Rei dels Ratolins. L’endemà, quan en parla amb el seu padrí, ell li explica l’origen dels trencanous: la història té a veure amb el pèrfid Rei dels Ratolins, que no trigarà a visitar la nena quan torni a estar sola.

Encara en un terreny a cavall del realisme i el fantàstic, Charles Dickens i Hans Christian Andersen van publicar, el 1843 i el 1845 respectivament, dues de les històries nadalenques més emblemàtiques. La de Dickens és Cançó de Nadal, protagonitzada per l’ancià senyor Scrooge, “un escanyapobres extorquidor, implacable, avariciós i mesquí”. Va ser traduït per Xavier Pàmies en un volum que inclou les altres quatre nouvelles que l’autor d’Oliver Twist va consagrar als últims dies de l’any, Tots els contes de Nadal (La Magrana, 2009), entre els quals també hi ha El grill de la llar. A la narració més coneguda, Scrooge és visitat per l’esperit del seu antic soci, Marley, i els espectres dels Nadals passats, el del Nadal present i el dels Nadals que han de venir. L’últim és el més temible de tots. “Esperit benevolent -acaba implorant Scrooge, que fins llavors ha odiat les festes-. Compadiu-me i intercediu per mi! Digueu-me que, si visc d’una altra manera, podré canviar aquestes ombres que m’heu mostrat!” Scrooge encara és a temps de la redempció.

Des de Dinamarca, Hans Cristian Andersen bevia del folklore del país i el revitalitzava literàriament amb contes com La petita venedora de llumins, inclòs al volum Rondalles d’Andersen, que Joventut ha recuperat amb la traducció de Josep Carner i Marià Manent, publicada per primer cop el 1933. La història, que juga amb l’emotivitat hàbilment, explica que una nena passeja pels carrers nevats intentant vendre llumins -sense èxit- fins que, morta de fred, comença a encendre’ls i les flames convoquen un reguitzell d’imatges nadalenques, coronades pel record de l’estimada àvia morta: “Oh, deixa’m venir amb tu! -demana-. Prou sé que te n’aniràs quan el llumí s’apagui; et fondràs com l’estufa encesa, com la bella oca rostida i el gros, esplèndid, arbre de Nadal”. El conte acaba amb missatge cristià: l’àvia agafa “la noieta a coll” i se l’emporta volant cap a un lloc on no hi ha “fred, ni fam, ni tristesa”. Estan “amb Nostre Senyor”.

Àpats singulars

De la família dublinesa de Joyce a la cuinera Babette, d’Isak Dinesen

El 1914, James Joyce publicava el seu únic llibre de narracions, Dublinesos. Acabava amb Els morts, que ressegueix la vetllada que les ties Kate i Julia Morkan celebren a casa per Reis. Hi conviden, entre d’altres, el Gabriel i la Gretta Conroy, la patriota Molly Ivors i el Freddy Malins, temut pel seu alcoholisme. Traduït al català per Joaquim Mallafrè -Labutxaca l’ha reeditat aquest 2015-, és una narració cristal·lina, salada i càlida com les llàgrimes de la Gretta durant el desenllaç. Hores abans, durant el brindis, el Gabriel dedica a tots els presents unes paraules que es convertiran en elleitmotivde la història: “En reunions com aquesta sempre ens vénen al cap pensaments més tristos: pensaments del passat, de la joventut, dels canvis, de les cares absents que aquí enyorem aquesta nit”.

John Cheever va ser un dels autors emblemàtics de la revista The New Yorker. Entre 1935 i 1981 hi van aparèixer més d’un centenar de narracions seves, fita compartida per referents del relat breu com Mavis Gallant o talents hiperactius com John Updike. El 1949 hi va publicar El Nadal és una època trista per als pobres, recollit al volum Contes, que Jordi Martín Lloret va traduir per a Proa (2007). Detalla com viu el 25 de desembre el Charlie, ascensorista en un edifici de pisos de luxe de l’Upper East Side. Durant el dia va pujant i baixant alguns dels distingits veïns. Hi manté converses desoladores, en què sempre els recorda el mateix: “El Nadal és una època trista quan ets pobre. Visc sol en una habitació moblada. I no tinc família”. Fins que, a dos quarts de dues, el timbre de l’ascensor sona i quan el Charlie acudeix a la crida el senyor de Paul li ofereix una copa perquè brindin. És el primer d’una llarga llista d’oferiments nadalencs: menjar, beguda i una quantitat impensable de regals, que l’ascensorista baixa fins al vestíbul i deixa escampats a la taula de la porteria i a terra. El Charlie, que acaba sent acomiadat de la feina pel desgavell, capgira el pessimisme del relat i es converteix en un Pare Noel diferent, que també és capaç de visitar la gent més humil.

El 1958 apareixia en danès l’últim recull d’ Isak Dinesen -pseudònim de Karen Blixen-, que incloïa El festí de Babette. Viena el va publicar el 2008, traduït per Maria Rosich. Babette arriba a un petit poble de Jutlàndia el 1871. És acollida per les dues filles d’un pastor protestant, i després de catorze anys servint a la casa decideix agrair l’hospitalitat a l’estricta comunitat religiosa on viu. Prepara un sopar molt especial deu dies abans de Nadal -coincidint amb el centenari del naixement de l’estimat pastor- i aconsegueix que les petites rancúnies que uns i altres acumulaven es dissolguin gràcies a les menges exquisides que els ha servit i a unes quantes ampolles de Veuve Clicquot 1860.

Reinventar els patrons

Dels excessos de Capote a la iconoclàstia de Petruixévskaia

Truman Capote va dedicar dos relats al Nadal. Un el 1956, mentre probablement treballava en Esmorzar a Tiffany’s -que sortiria el 1958-, i un segon el 1983, mesos abans de morir. Són Un record de Nadal i Un Nadal, reunits al volum Tres contes, que Anagrama acaba de recuperar amb la traducció que a finals de la dècada dels 80 en va fer Quim Monzó. D’arrel autobiogràfica, les narracions s’endinsen en dos records d’infantesa de l’autor: el primer, quan amb set anys vivia fent companyia a una cosina llunyana amb qui preparava pastissos de panses; el segon, unes vacances de Nadal que passa excepcionalment amb el seu pare, que en té la custòdia. En tots dos relats l’alcohol és una presència inquietant.

També a la dècada dels 50, Pere Calders publicava Cròniques de la veritat oculta, on incloïa Quieta nit, una de les vuit narracions nadalenques que va escriure. Hi exposa breument i amb ironia un dilema cultural: el Pare Noel visita una casa per oferir regals als nens, però els pares li demanen que se’n vagi. “En aquesta casa fem Reis”, diuen. Més endavant, a la dècada dels 70, Robertson Davies tornaria a les històries d’espectres -explicades als estudiants just abans de les vacances de Nadal-, aplegades a Espíritu festivo (Libros del Asteroide). I més enllà de la duplicitat del nen Jesús que Quim Monzó plantejava a Nadal blanc, un altre referent de la narració breu, la russa Liudmila Petruixévskaia, recollia a Doneu-me-la, inclosa a Històries d’amor (publicat per Periscopi, amb traducció de Miquel Cabal), la fogosa trobada del Mixa i la Karp, un compositor “sense gaire sort” i una “estudiant d’interpretació prima i lletjota”, que acaba amb la noia embarassada i donant a llum un 31 de desembre. “Tota història nadalenca té un principi trist i un final feliç -escriu l’autora-. Una mena de final, perquè la vida no es queda mai encallada en aquest punt”.