Deu preguntes inèdites a J.V. Foix

BarcelonaNascut a Sarrià el 1893 -quan era una vila independent de Barcelona- i mort a la capital catalana el 1987, Josep Vicenç Foix va fixar la seva obra en volums de proses poètiques com Gertrudis (1927) i poemaris com Sol, i de dol (1936). Des del 2001, la Fundació J.V. Foix dóna a conèixer pràcticament cada any un llibre-disc amb poemes, proses poètiques, assajos i cartes d’un dels grans exponents de la literatura catalana del segle XX. La col·lecció de la fundació té, a més de l’interès estrictament literari, els discos amb gravacions de recitals i intervencions públiques de l’autor. Amb mots de ben copsar, dotzè volum de la sèrie, reuneix les transcripcions i l’àudio de les entrevistes que el poeta va concedir entre el 1973 i el 1986. El recull permet fer una nova entrevista, inèdita, a l’autor.

Avantguarda

¿Com havia de ser la Catalunya ideal dels anys 20?

El 1973, coincidint amb el 80è aniversari, Foix repassava la seva trajectòria a Serra d’Or amb Albert Manent. Un dels temes que van tractar era l’intent de construir una avantguarda catalana a la dècada dels 20. «Exigíem una literatura nacional, enfront de la imitació d’escoles i d’estils estrangers -explicava el poeta-. I ens plantejàvem el problema de no extremar els assaigs d’avantguarda perquè temíem que la Idea Catalana no acabés de cristal·litzar. Intuíem el perill de descompondre l’idioma abans d’haver-lo compost i temíem l’esfondrada d’una tradició cultural ja represa».

Amistat amb Carles Riba

¿És un home que us va fer realment companyia al llarg de la vida?

El 1984, Foix va visitar l’Escola de Mestres d’Osona i va ser entrevistat pel poeta Segimon Serrallonga. Durant la conversa van comentar l’influx de Carles Riba: «Jo el vaig tenir com un gran company. I el visitava molts diumenges, com feia altra gent. Ja sabeu que... -s’ha dit- que els diumenges es reunien al costat de Riba la gent de més vivor intel·lectual. I es callava. Vull dir que parlar el mestre, parlar en Riba, era romandre tots en un silenci absolut».

Viure l’instant

¿Quin és el vostre programa de vida, senyor Foix?

Oleguer Sarsanedas i Cristina Ferrer van dedicar una llarga entrevista a Foix a Catalunya Ràdio poc abans del Sant Jordi del 1985, al programa Ciutadans de Catalunya. Li van demanar que expliqués el seu lema vital, «viure l’instant i captar les deixes del somni». I va dir: «El món és una suma d’instants i l’home ha de viure l’instant que viu amb tota la seva integritat fins a arribar a la totalitat. I totes les deixes, tot allò que no entra en el fons d’aquesta realitat, és la poesia, perquè això que en dic les deixes vol dir la poesia...»

Aixecar la cultura del país

¿Com valoreu la situació actual del fet nacional català?

Al programa Dia a dia de RNE Catalunya, Joan Ramon Mainat també va acudir a Foix i li va demanar que valorés la situació del moment del catalanisme -era l’any 1985-, tenint en compte que ell definia el seu nacionalisme com a ètic, és a dir, desvinculat de les implicacions polítiques. «Catalunya no és un fet folklòric [...] és un fet cultural, i només aixecant la cultura del país, Catalunya podrà... hi haurà un moment en què podrà compartir amb altres pobles del món aquella solidaritat que tots pugnem i per la qual tots treballem».

La divinitat

«‘¿Usted cree en Dios?’», li va demanar Luis del Olmo

« Yo creo en el eterno poderoso. Había una definición de Dios cuando yo era pequeño que decía que era un espíritu grande, infinito, inmenso y eterno. Y aún creo lo mismo: existe algo que representa la eternidad, hay un Creador Infinito ». Aquestes van ser les paraules que va dir el poeta el dia de Reis del 1986 a Luis del Olmo a la Cope.

Les dues cares de Salvador Dalí

¿Quina relació vau mantenir amb el pintor?

Foix va ser amic de Dalí des que una vegada el va visitar per ensenyar-li uns dibuixos. El 1986 Àngel Casas el va entrevistar per a TV3. Van dedicar uns minuts a parlar de les dues cares de Dalí, una de «dialèctica correctíssima», l’íntima, i una altra de més espectacular, la de la disfressa mediàtica.

El càstig d’escriure

¿Quines implicacions té escollir un pseudònim?

J.V. Foix era la màscara creativa rere la qual s’amagava Josep Vicenç Foix i Mas. Un dia una noia el va identificar en un ball, recordava en una entrevista amb Marta Pessarrodona el 1986. «Mare de Déu -deia que va exclamar ella-: és llàstima, un jove com vós dedicat a aquestes tasques!»

La frugalitat alimentària

¿No preneu mai un esmorzar d’aquests així forts?

Un dels últims entrevistadors de Foix va ser Joan Barril. Li va dedicar el programa Cafè exprés a finals d’octubre del 1986. Quan, després de saber que per esmorzar «només» prenia un cafè llet amb una torrada sucada en mantega i un croissant, va preguntar-li si mai no feia un esmorzar més contundent: «No, normalment no. Això no vol dir que més tard, allà les onze quarts de dotze prengui alguna cosa que em nodreixi tal com jo penso per arribar a l’hora de dinar».

La realitat i el somni

¿Quina característica és pròpia dels catalans?

Jordi Rodó i Rodà va demanar a Foix per al diari Regió 7 que comentés el popular vers “És quan dormo que hi veig clar”. “La realitat ja és un somni”, va contestar. I va afegir: “El català ja té per principi i per norma, i gairebé ho té d’instint, tocar de peus a terra”.

La joventut

¿Us interesseu encara pel que escriuen les noves veus?

Deu dies abans de morir, el poeta va parlar amb Xavier Domingo per a El mínim esforç de Catalunya Ràdio. Li va preguntar si seguia l’estat de les lletres catalanes i el que escrivien els joves. Ell va parlar del perill de les distraccions, com ara «l’esport» i els derivats del « dancing », que els allunyaven de les «activitats espirituals». L’única queixa que va manifestar va ser que faltaven novel·listes i dramaturgs. Diria el mateix, ara?