La destrucció de la guerra entra a ‘L’anell’

BarcelonaLa destrucció de l’harmonia natural a causa de l’ambició de poder és un dels eixos de Der Ring des Nibelungen que Robert Carsen subratlla en el seu muntatge del magne cicle wagnerià. Si a Das Rheingold la mirada se situava sobre les malvestats ecològiques, a Die Walküre l’accent es posa en la guerra i la violència, ja sigui el cau paramilitar de Hunding, la llar d’ecos nazis d’un Wotan comandant suprem o els soldats morts recollits per les valquíries. L’any transcorregut obliga a exercitar la memòria per copsar les correspondències (el pròleg acabava tal com arrenca la primera jornada, amb neu), però no amaga l’habilitat narrativa del director canadenc. No hi ha grans sorpreses ni revelacions, sinó, dins l’austeritat visual dels dissenys de Patrick Kinmonth, una nítida caracterització de personatges i situacions, com la baralla conjugal de Wotan i Fricka, o el despertar de la passió entre els Wälsungs. Per a alguns serà massa poc, i d’altres hi trobaran a faltar la dimensió mítica, però el Ring de Carsen s’explica bé i, a més, no posa en dificultats els cantants, virtut encara més preuada quan el repartiment és de primera divisió, com el reunit pel Liceu.

Atès el seu timbre peculiar, no va ser cap sorpresa el Siegmund més líric que heroic de Klaus Florian Vogt, sempre elegant en el fraseig tot i que el paper li cau un xic greu. Eric Halfvarson va ser un imponent Hunding, mentre que Albert Dohmen va mostrar gran fermesa en les agonies metafísiques de Wotan, amb un centre i greu consistents al costat d’un agut més prim, i, un cop superats petits senyals de fatiga a l’inici del tercer acte, es va acomiadar amb tendresa de la seva filla favorita. Abans va haver de claudicar davant la incisiva Fricka de Mihoko Fujimura i domar un sòlid octet de valquíries. Un graó per sobre cal situar la Sieglinde d’Anja Kampe, encarnació abrusadora d’una cantant d’una generositat vocal i expressiva digna d’agraïment. No menys remarcable va ser la Brünnhilde d’Iréne Theorin, de trompeteria impactant en els fulgurants “Hojotoho” d’entrada i alhora capaç de recollir el so per oferir el vessant més emotiu de la valquíria.

L’element menys rodó de la vetllada va ser tant el rendiment de l’orquestra com la versió del seu titular, Josep Pons, tot i així injustament protestat per uns pocs. Cert, l’ambient laboral al teatre no és ara el més propici i en una obra tan estimada com la de Wagner el llistó es posa molt més alt que en una raresa de Rimski-Kórsakov. Però hi va haver massa atacs dubitatius, excés decibèlic i un so brut i poc empastat. El discurs va pecar de discontinuïtat i falta de tensió, i no va ser fins ben entrat el primer acte que Pons va agafar les regnes del drama per no afluixar-les fins a la màgica conclusió.