El destino de Júpiter

A anys llum de la sòbria elegància cibernètica de Matrix, la nova pel·lícula de Lana i Andy Wachowski reactualitza la clàssica història d’amor entre el guerrer (de fet, un híbrid caní que fa de soldat espacial) i la princesa (una dona de fer feines filla d’astrofísics russos que es descobreix propietària de la Terra, sí) en un context de space opera d’estètica kitsch i lògica desbarrada. El destino de Júpiter acumula referents de dècades de ciència-ficció espacial, des d’una subversió de la cita més famosa de La guerra de les galàxies fins a un homenatge explícit a Terry Gilliam a través d’un recorregut per un laberint burocràtic sideral, la millor seqüència del film. Però aquest cop els Wachowski semblen descobrir en el fantàstic un terreny adequat per conrear-hi sense vergonya el melodrama romàntic de caràcter delirant. La pel·lícula bascula així entre la vocació camp d’un conte de fades futurista i les exigències del blockbuster d’alta volada, sense que acabi de rutllar en cap dels dos registres. La poca química entre Mila Kunis i Channing Tatum tampoc hi ajuda.