Llegats editorials: comprar o no comprar?

BarcelonaFa tot just dos mesos el departament de Cultura de la Generalitat va fer pública l’adquisició de 1.046 documents d’Esther Tusquets, exeditora de Lumen. El preu de la compra, que pujava a 366.065 euros, va generar ràpidament la reacció de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya. Es preguntaven, per exemple, si el cost de l’operació repercutiria en els propietaris de fons personals, patrimonials i empresarials -que d’ara endavant podrien voler posar preu a tots els seus documents- i si la Biblioteca de Catalunya era l’espai indicat per emmagatzemar-los. El debat ja és sobre la taula.

On van els llegats?

Reconstruir el teixit editorial a través d’arxius i biblioteques

Si bé l’Arxiu Nacional conserva els fons d’editorials com Salvat, Teide i Juventud, i del Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, la notícia de la donació del fons de l’editorial Gustavo Gili al departament de Cultura i la incorporació a la Biblioteca de Catalunya fan que aquesta institució ja tingui vuit fons editorials ressenyables. L’última incorporació s’afegeix als documents de Montaner y Simón, Espasa, Curial, La Magrana, Edicions de la Rosa Vera, Editorial Albert Martín i Lumen. A més, hi ha una quantitat ressenyable de fons d’escriptors, entre els quals hi ha Josep Carner, J.V. Foix, Joan Maragall, Jacint Verdaguer i Maria Mercè Marçal.

“Volem reconstruir tot allò que sigui possible del teixit editorial i autoral del país -explica el conseller de Cultura, Ferran Mascarell-. La Biblioteca de Catalunya esdevindrà el fons de referència en aquest apartat”. Una de les voluntats principals de Mascarell és que “el patrimoni es quedi al país”. I afegeix: “Tot el que aconseguim ara és riquesa per a l’endemà”. Vicenç Ruiz Gómez, vicepresident de l’Associació d’Arxivers, té una altra opinió: “Hi ha d’haver una política clara en les adquisicions, i explícitament no s’ha comunicat enlloc. Si es volen fer arxius temàtics, s’ha de dir. Però a l’hora de triar una institució determinada cal valorar quines conseqüències comporta”. Ruiz Gómez demana “més transparència”, i diu que “costa justificar la xifra que es va pagar pel fons Tusquets” abans de recordar -com feia a L’Avenç d’aquest mes de març- que el 2012 l’assignació pressupostària destinada a adquisicions per als arxius catalans va ser de 100.000 euros, mentre que el 2013, “en el mateix exercici en què sí que s’ha pogut disposar d’una suma quasi quatre vegades superior per a una sola compra, simplement la partida no es va convocar adduint la necessitat de retallar despesa”.

Com es valora un fons?

El procés d’adquisició d’un llegat amb valor literari

“Hi ha gent que només per preservar la memòria del pare o de l’avi ho donaria tot. D’altres prefereixen comercialitzar-ho -explica Lluís Agustí, professor a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona-. Pot ser que una persona entregui els documents en vida, com ha passat recentment amb Antonio Muñoz Molina [o, a Catalunya, amb Roser Capdevila i Josep Maria Benet i Jornet]. També es dóna poc després que mori la persona, o, en el cas d’una empresa editorial, quan ha tancat. I finalment hi ha casos en què els hereus fan una aproximació a una institució pública o pretenen subhastar-ho”.

Marta Pijoan, de la casa de subhastes Soler y Llach, explica que de vegades els arriben documents perquè “les institucions no els han donat cap resposta”. El fet que es convoquin subhastes d’aquests materials pot ajudar a “desencallar” la negociació, diu. Pijoan recorda dos casos recents: el de la correspondència de dues amigues d’Espriu i el dels manuscrits amb les traduccions del teatre de Shakespeare fetes per J.M. de Sagarra. Els compradors van ser l’Ajuntament d’Arenys de Mar i la Biblioteca de Catalunya, respectivament.

Les institucions poden acudir també a un taxador: “Quan coneixem els preus de mercat dels documents, en valorem un preu i en redactem un informe -explica un taxador, que exigeix que el seu nom no sigui divulgat-. El preu puja o baixa en funció de variables diverses, i no sempre té a veure amb la importància cultural. La raresa dels objectes prima molt. Això vol dir la poca quantitat disponible del document, si l’edició està en un suport especial, si és material personal o fins i tot si té relació amb matèries que estiguin de moda”. En el cas dels documents personals, el valor acostuma a créixer en funció tant de l’emissor com del receptor. Vicenç Ruiz Gómez adverteix del problema de fixar-se només en “premis Nobel”. “El mercat intervé per força -diu-, però l’hem de frenar. Si és qüestió de diners, els fons acabaran anant a parar a un altre lloc”.

Es compra massa?

La política arxivística, entre els ‘fitxatges galàctics’ i el dia a dia

“Hi ha oportunitats que o les atrapem al moment o no hi seran més”, argumenta Mascarell en relació amb el fons Tusquets. El pressupost del 2013 de la Biblioteca de Catalunya va ser de 6.832.000 euros. Els 366.065 euros pagats pels arxius Tusquets són un bon pessic, però cal tenir en compte que, en paraules d’Eugènia Serra, directora de la Biblioteca, “la gran majoria de nous fons no són comprats, sinó donats”. Ruiz Gómez, en canvi, es pregunta si és més important “fer fitxatges galàctics o apostar per una política de planter”. I conclou: “Les adquisicions puntuals són importants, però no han de servir per evitar una proposta arxivística potent a escala nacional, que es mesura per la feina diària. D’això depèn la memòria històrica i cultural del país”.