'Destello bravío': l'orgasme femení col·lectiu del cinema espanyol
El primer llarg d'Ainhoa Rodríguez desencadena les fantasies reprimides de les dones del món rural
'Destello bravío'
(4 estrelles)
Direcció i guió: Ainhoa Rodríguez. 98 min. Espanya (2021). Amb Guadalupe Gutiérrez, Carmen Valverde i Isabel María Mendoza. Estrena als cinemes
L'opera prima d'Ainhoa Rodríguez és filla d'una tradició surrealista pròpiament espanyola que s'ha mantingut viva en els marges del cinema comercial. La directora extremenya parteix d'una primera inquietud gairebé antropològica: l'interès per les formes de vida a les zones més despoblades de la seva terra, ancorades, d'una banda, en cert aïllament ancestral i amenaçades, de l'altra, per la piconadora de la globalització. Però a l'hora d'atorgar-los vida cinematogràfica, Rodríguez no s'ha conformat amb un mer registre de documental etnogràfic. La directora converteix el poble de Puebla de la Reina i els seus habitants en un microcosmos que sembla residir en una dimensió alternativa de la realitat i que té una particular vida pròpia.
La pel·lícula no es construeix com una narració típica, lineal i orgànica, sinó com un retrat coral i divers, màgic i realista d'aquesta Espanya oblidada, que sobretot visibilitza i dona veu a un col·lectiu sempre arraconat, el de les dones madures. Així, el batec surrealista de Destello bravío no es limita només a fer emergir el vessant fantàstic de la iconografia religiosa o d'unes pràctiques quotidianes cada cop més marginals. Per variar, Rodríguez declina el surrealisme en femení i converteix el seu film en l'espai on es desencadenen els desitjos reprimits de les seves protagonistes, des de les pulsions sexuals fins a les fantasies narrades per elles mateixes, uns relats que transcendeixen les fronteres d'un món físic, però també sociocultural, del qual no s'han pogut escapar. Guanyadora del Premi Especial del Jurat a l'últim Festival de Málaga, a Destello bravío les parts de vegades funcionen millor que la suma, i així el film ens deixa un recull d'esclats poderosos, com la seqüència en què la colla de dones del poble entren en èxtasi al ritme de la Jota de las aceituneras.
