Desmuntant el somni innocent dels anys 60

BarcelonaHi ha dues expressions que a Geoffrey O’Brien, poeta, editor i assagista, li vénen al cap quan se li demana per què va escollir “el somni” per definir la dècada dels 60, que és l’objecte d’estudi de Tiempo de sueño (Alpha Decay, 2015): “El meu pensament oscil·la entre la frase « La vida es sueño», de Calderón de la Barca, i «The dream is over», de John Lennon -explica-. Durant aquells anys semblava que vivíem fora del temps, en una il·lusió perpètua. El somni semblava real i possible, es barrejava amb la vida quotidiana. Però quan Lennon va acabar la cançó God dient que el somni s’havia acabat vam constatar que aquella il·lusió havia desaparegut”.

O’Brien va dedicar bona part de la dècada dels 80 a escriure Tiempo de sueño. El va publicar el 1988, just quan feia 40 anys. L’autor, que defuig la prosa assagística -el llibre és més aviat un llarg, sensorial i interessant poema en prosa-, també va ser un dels nens que descriu a l’inici del volum, que parlen del desastre d’Hiroshima mentre es gronxen en un suburbi d’una gran ciutat.

L’herència nuclear

Créixer amb por i il·lusió a la dècada dels 50

“James Joyce té una frase molt coneguda que descriu amb precisió com va viure la generació dels meus pares: «La història és un malson del qual estic intentant despertar-me». Els nens que vam créixer just després de la Segona Guerra Mundial -diu l’autor- ens vam adonar de seguida dels desastres d’abans del nostre naixement: de Pearl Harbor, d’Hiroshima, dels camps de concentració europeus... Els nostres pares havien perdut familiars directes durant la Segona Guerra Mundial. I a la dècada dels 50 la persecució del comunisme que va promoure el senador McCarthy també va ser una altra pedra a la sabata, que tot i així va estimular, en part, la cultura visionària i els moviments contraculturals que arribarien a finals de la dècada: era molt temptador reinventar-nos, tenint en compte que l’alternativa era el desastre nuclear”.

A Tiempo de soñar, O’Brien explica “la il·lusió i l’optimisme” que es van instal·lar com a estat d’ànim general. “Els anys en què va governar Kennedy predominava l’esperança -recorda-. Fins i tot les pel·lícules d’espies, molt abundants a l’època, acaben transmetent una idea sofisticada i internacionalista de la realitat”. L’escriptor resumeix les seves àmplies nocions del gènere recordant l’impacte que li va produir L’expedient Ipcress, de Sidney J. Furie (1965), gràcies a la qual va descobrir Michael Caine, que interpretava “un espia distanciat i fred, als antípodes de James Bond”. Paral·lelament a les pel·lícules de Caine, John le Carré va aconseguir una gran popularitat gràcies a “novel·les complexes” com L’espia que tornava del fred (1965).

El món era una festa

De ‘La dolce vita’ fins als excessos de Blake Edwards

L’assassinat de JF Kennedy a finals del 1963 “va estimular una nova era de diversions, perquè proporcionava la nota de desesperació que envigoreix les festes més salvatges”, es pot llegir al llibre de Geoffrey O’Brien. L’autor cita uns quants èxits desenfrenats dels 60: la cultura surf, l’esplendor del vinil, les pel·lícules underground, Andy Warhol i Nico vestits de Batman i Robin... Sylvie Vartan cantava Twiste et chante en minifaldilla i tothom volia ser com ella. Londres ballava al ritme dels Kinks, els Who, els Rolling Stones i els Beatles. Europa fascinava el gran públic gràcies a les discoteques i admirava els intel·lectuals gràcies a la Nouvelle Vague, amb el provocador Jean-Luc Godard al capdavant, que observava amb sornegueria “la caiguda de Hollywood”, que l’autor exemplifica a través de grans produccions fracassades com Cleopatra (1963). “La primera flamarada de la decadència dels 60 va ser La dolce vita, de Fellini. Anita Ekberg a la Fontana di Trevi era una imatge divertida i temptadora que precedia els excessos de la jet set, expressió que es posaria de moda a l’època -resumeix O’Brien-. La dolce vita inaugurava uns anys en què tot estaria permès”.

Les festes i la disbauxa creixien exponencialment. A poc a poc la festa va deixar de ser un “descans” per convertir-se en “l’objectiu”. La pel·lícula que representa el carreró sense sortida de l’excés refistolat i etern és, precisament, La festa, de Blake Edwards, on Peter Sellers interpretava un actor desastrós que era convidat per error a la mansió d’un productor, on s’aplegava la flor i nata del món del cinema.

Descobrir el sexe

La Generació Beat

precedeix Henry Miller

Tres dels llibres icònics de la Generació Beat són Udol, d’Allen Ginsberg; A la carretera, de Jack Kerouac, i El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs. Tots ells van arribar durant la segona meitat de la dècada dels 50 i s’avançaven a l’esclat sexual dels 60: “Després d’un període de repressió, tot el que estava amagat va fer acte de presència -diu O’Brien-. Va canviar radicalment el que es podia dir i ensenyar i el que s’havia de criticar”. Hi van ajudar la publicació als Estats Units de Tròpic de Capricorn, de Henry Miller -censurada fins al 1961-, i Candy, de Maxwell Kenton, pseudònim rere el qual s’amagaven Mason Hoffenberg i Terry Southern. “ Candy és una paròdia del porno que acaba sent pornogràfica. És una novel·la divertida que s’enriu de molts estereotips nord-americans -recorda l’autor-. Southern és el hipster típic de la dècada dels 60, irònic i molt actiu. Va participar en els guions de Dr. Strangelove, de Kubrick (1964), i va escriure novel·les com El cristiano mágico (1959)”. En l’apartat cinematogràfic les seves aportacions recorren tota la dècada i són simptomàtiques: la sofisticació i joie de vivre de Casino Royale (1967) dóna pas a la paranoia lisèrgica de Barbarella (1968), i el punt final abrupte i desencantat és Easy rider (1969), en què Dennis Hopper i Peter Fonda pretenen viatjar des de Califòrnia fins a Nova Orleans després d’haver venut una gran quantitat de droga.

Amèrica, paradís ‘hippie’

Amor, present perpetu, comunió amb la natura i àcid lisèrgic

Tiempo de soñar visita també el moviment hippie. Els beats van donar pas a les comunes de Haight-Ashbury, a San Francisco, i a les del Greenwich Village de Nova York. A partir d’aquí, el missatge d’amor lliure, de present perpetu -“tot comença ara”-, de comunió amb la natura i d’experimentació amb tota classe de substàncies es va anar escampant pel país. “La primera vegada que vaig sentir parlar d’àcid lisèrgic va ser a través d’un pamflet de Timothy Leary -diu O’Brien-. Ell en va ser un dels introductors i un dels defensors, però la droga de seguida va arribar a moltíssima gent de llocs molt diversos. No és lícit que s’associï només a Leary, que era un personatge força ambigu”.

L’any 1967 va ser el de l’esplendor de l’LSD, però la decadència va ser fulgurant. El 1970, un any després del festival de Woodstock, els excessos passaven factura a Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison: tots tres van morir als 27 anys. També durant la segona meitat de la dècada dels 60 eren assassinats Malcolm X (1965) i Martin Luther King (1968). “Les protestes socials contra la participació nord-americana en la Guerra del Vietnam van marcar un final d’època a gran escala”, explica Geoffrey O’Brien. El drama particular el vivien tots els que, per l’experimentació amb substàncies il·legals, no havien tornat del “carnaval flotant”. La pau inoculada pel budisme i altres cultes orientals no sempre era una ajuda.

L’apunt final més salvatge, però, va ser el de la nit del 9 d’agost del 1969, quan la secta liderada per Charles Manson va clavar setze punyalades a l’actriu Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos. “La generació dels 60 érem innocents -conclou l’autor-. Mai no vam entendre allò que era obvi per als nostres pares: no crèiem que l’entusiasme desapareixeria al cap de 10 o 15 anys de començar, ens pensàvem que tot s’arreglaria”. El somni va acabar amb assassinats, sobredosis i molt malestar social.