'Desig de xocolata', un Ramon Llull dolç i emotiu

Barcelona."Mentre em documentava per fer la novel·la, un xocolater em va dir que de cada deu persones, n'hi ha nou que confessen que els agrada la xocolata i la desena ho amaga". Aquestes van ser les primeres paraules de Care Santos en la roda de premsa de la 34a edició del premi Ramon Llull. A partir del 6 de març -data en què la novel·la guanyadora serà publicada per Planeta-, es podrà comprovar si l'addicció a la xocolata s'estén fins al llibre de l'escriptora. Desig de xocolata està protagonitzat per tres dones i pretén recrear "la vida quotidiana" de tres moments històrics diferents de Barcelona, l'actual, el del segle XIX i el del segle XVIII: "El meu objectiu és explicar la microhistòria, no em fixo en les grans gestes sinó en el dia a dia".

Dotat amb 60.000 euros, el Llull ha estat anteriorment per a autors com Terenci Moix, Carme Riera, Baltasar Porcel, Alfred Bosch i Lluís-Anton Baulenas. Aquesta vegada, el jurat format per Antoine Caro, Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales ha escollit una novel·la que explica la història d'una xocolatera de porcellana blanca des que es trenca a l'actualitat fins al moment en què va ser feta, al segle XVIII. " Desig de xocolata es divideix en tres parts. La primera està narrada en tercera persona, i la protagonista es diu Sara. És una dona que ho vol tot i que, en certa manera, ja ho té tot, sentimentalment i professionalment parlant -avançava Santos-. Té un problema no resolt amb el passat, i haurà d'enfrontar-s'hi". L'acció d'aquest primer tram de la novel·la se situa a la Barcelona contemporània però viatja fins a la ciutat preolímpica que l'autora -nascuda a Mataró el 1970- va viure de primera mà. "És la ciutat que vaig conèixer quan vaig venir a treballar-hi de periodista. Era un moment en què tot estava en construcció i tothom era feliç".

Barcelona, capital xocolatera

A la novel·la, les xocolates insòlites i sofisticades de l'actualitat -Santos va declarar sentir devoció per les que "tenen bitxo"- donen pas a una segona part ambientada al segle XIX. "Són els anys de la industrialització. En aquest cas, em centro en l'Aurora, filla d'una minyona en una casa benestant. La seva vida està lligada a la de la jove de la casa. Si a la primera part la Sara compra la xocolatera, a la segona l'Aurora l'acaba robant", va dir l'autora, que va reconèixer que una de les inspiracions per a aquests capítols va ser la família Amatller, una nissaga vinculada amb el negoci xocolater.

El tríptic de Santos es tanca amb una part ambientada al segle XVIII. "Són els anys de la xocolata artesana. En aquest cas, em vaig fixar en una informació que vaig trobar de casualitat, mentre em documentava per a la novel·la anterior, L'aire que respires, sobre un tal Fernández, que havia inventat una màquina per fer xocolata. De seguida va cridar l'atenció del gremi de París, que van enviar una comissió per veure de quina manera es podia exportar l'invent", va resumir. La protagonista de la tercera part és també femenina: "La Maria Anna és una xocolatera que s'enfronta tota sola al gremi, que en aquella època era fonamentalment masculí".

L'autora va recordar que Barcelona és una de "les capitals mundials" de la xocolata. "La península Ibèrica és per on va entrar. Un dels primers llocs on es va barrejar el cacau amb sucre va ser un monestir de la corona d'Aragó -va dir-. A més, hi ha un moment únic i brillant de la xocolata a casa nostra, i és el de la creació de les mones, arquitectures brillants i més complexes del que es pot imaginar a simple vista". L'objectiu de l'autora no ha canviat respecte a les seves novel·les anteriors. "Em preocupa molt emocionar. Busco que les emocions siguin el vehicle de la història. Intento que, d'alguna manera, disparin els batecs del cor del lector", va dir.

Santos és molt prolífica, i aquests últims anys ha estat notícia per diversos motius: d' Habitacions tancades (2011) en va vendre 70.000 exemplars i al desembre va guanyar el premi Ruyra de novel·la juvenil amb No em preguntis qui sóc. Mig any abans, l'escriptora havia publicat L'aire que respires (Columna), en què explicava el periple d'un llibre robat a la Barcelona napoleònica. Durant la roda de premsa d'ahir, Santos va desvelar part del seu mètode creatiu: "Arrossego les dèries durant anys, però quan escric sóc molt ràpida. En el cas de Desig de xocolata, he covat la història molt de temps, però la dec haver escrit en mig any".