El ‘Desig’ de Benet i Jornet s’allibera al TNC

BarcelonaJosep Maria Benet i Jornet va ser el primer dramaturg català –i durant quinze anys, l'únic– a estrenar una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional. Corria el 2000 i Mario Gas va dirigir Olors. Aquest dijous, i després que altres autors hereus com Pau Miró, Josep Maria Miró, Pere Riera, Guillem Clua i Lluïsa Cunillé hagin estrenat a la sala noble del teatre públic, un text de Benet i Jornet s'hi tornarà a estrenar. En aquest cas serà Desig (1989), de la mà de la directora Sílvia Munt, que ha redissenyat la sala per crear un escenari a dues bandes més íntim i proper als quatre únics actors que ompliran l'escenari.

Desig és "un artefacte revolucionari, encriptat", diu la directora. Es tracta d'una obra enigmàtica, ambigua, que Benet i Jornet va escriure expressament sense voler que tingués una trama argumental. L'obra llança diverses fletxes que es creuen entre els quatre protagonistes: un matrimoni que s'amaga les seves pulsions (Laura Conejero i Carles Martínez) i dos personatges amb qui estableixen una estranya relació (Raimon Molins i Anna Sahun). "Hi ha molt dels neguits i les contradiccions i els ulls brillants i insatisfets del Benet i Jornet, allà dintre", opina Munt. "És una obra valenta, amb codis oberts, que suggereix però no delimita res. A cada lectura vas descobrint més tresors, com una nina russa, vas trobant el que creus que és important de la història". En el seu cas, un dels fils que ha subratllat és la idea que hem de ser "allò que érem de petits, els nens que instintivament volien fer coses i tenien desitjos": "No siguem manipulats per una societat que ens omple de pors", proposa la directora. "En aquesta vida, si no desitges estàs mort", afegeix.

La insatisfacció, la repressió, la dependència, la gelosia són temes que travessen el text, que es mou entre dos plans, el mental i el real. "Sense dir absolutament res, mantenint-lo en un clarobscur, Benet i Jornet parla d'un món molt familiar en el qual s'ha criat. Jo també soc un nen tardofranquista i hi ha un patró que t'ha format... fins que tot això cau, perquè la naturalesa, l'instint i la vida manen", apunta Martínez, que ho veu "una partitura visionària". L'obra es va estrenar al Teatre Romea el 1991. "Han canviat una mica les coses, no molt, però una mica –diu Sílvia Munt–. Per sort, Benet i Jornet entra en una psicologia on el personatge femení, que interpreta la Laura admirablement, és un ésser complex per si mateix que no depèn de cap ombra masculina".

La recuperació d'un clàssic

No passa gaire que el nostre teatre recuperi títols d'autors catalans contemporanis tractant-los com si fossin obres de repertori. Josep Maria Benet i Jornet n'és l'excepció. Els darrers anys –i esperem que no sigui només fruit de la seva malaltia i defunció el 2020–, els teatres públics han contribuït a acostar-nos alguns dels títols més suggerents de la trajectòria de l'autor i fundacionals per al nostre teatre contemporani. Sergi Belbel va començar portant la seva primera obra, Una vella, coneguda olor, al Teatre Nacional el 2011. Després de l'anunci de l'Alzheimer, el 2016 es va fer una "operació Benet i Jornet" en què es van recuperar Revolta de bruixes, L'habitació del nen i La desaparició de Wendy, que va estrenar la nova Sala Beckett. Justament aquesta sala dedica la temporada al pare de la dramatúrgia catalana actual representant dos textos més:s'ha vist Descripció d'un paisatge i queda per descobrir la pòstuma Estiu ardent, que entomarà el delfí del Papitu i director de diversos dels seus muntatges, Sergi Belbel.