El desert del podcast en català busca estrella

Si existís un rànquing mínimament veraç sobre els temes més parlats pels culers l’últim any, de ben segur que hi figuraria La Sotana. El que és i significa aquest programa s’ha explicat repetidament, però per si queda algun despistat: és un programa humorístic -fet per guionistes de comèdia- en el qual es parla, principalment, d’actualitat del Barça i que ha revolucionat tant el concepte de periodisme esportiu canònic, com la manera d’interactuar amb el públic. El perquè del seu èxit és una barreja de talent, gràcia i, cosa que és més important, llibertat total. Aquest és precisament el gran avantatge del format enfront del programa de ràdio convencional (també oïble a la carta): no ha de rendir comptes a ningú.

Tot i que l’èxit de La Sotana ha estat tant col·lectiu (hi ha un miler de persones que paga per escoltar-los) com personal (han aconseguit un prestigi que els ha permès accedir a feines noves i millors), no hi ha projectes culturals en català que n’hagin seguit el rastre. El panorama s’ha dissipat mínimament en altres disciplines, com els esportius Can’t play Kanter i Esmaixada, centrats en l’univers NBA, o l’humorístic La Penúltima. Però pel que fa a la cultura, la llengua catalana té una presència pràcticament inexistent a la podcastfera. Podem escoltar Fans de l’Alcover-Moll, un magazín cultural dirigit per Martí Sales, a la plataforma Primavera Sound, i Les coses fonamentals, enfocat a les lletres, conduït per la crítica literària Marina Porras. Dos oasis enmig d’un desert per tants milions de parlants.

Fa setmanes va saber-se que els escriptors Marc Pastor, Elisenda Solsona i Esteve Plantada, acompanyats del periodista Pep Prieto, comencen un podcast sobre cinema de gènere, Hipòtesi Kaplan. És una notícia molt bona, però, de moment, un miratge. En fan falta molts més de cinema, literatura, teatre, art, música... Només es necessita una targeta de so, un micròfon i ganes d’explicar coses. Qui s’hi apunta?