El rei anglès que va enganyar els nazis sobre el Dia D

LondresDe la vergonya de l’apaivagament amb el Pacte de Munic del 1938 fins al cor dels secrets més ben guardats de l’estat britànic; de la sospita constant a guanyar-se la màxima confiança del deep state. És el viatge que fa Jordi VI -pare de l’actual reina d’Anglaterra, Elisabet II, el monarca de l’oscaritzada pel·lícula El discurs del rei ( The King’s speech )- entre el moment en què és coronat (maig del 1937) arran de l’abdicació del seu germà, Eduard VIII, fins als últims mesos del 1940, quan va decidir quedar-se al Regne Unit tot i el perill real d’una invasió alemanya, i contra el consell del llavors premier, Winston Churchill.

Dos historiadors anglesos, el catedràtic Richard Aldrich, de la Universitat de Warwick (Coventry), i el professor Rory Cormac, de la Universitat de Nottingham, han publicat tot un seguit de documents que demostren la participació del rei i de la seva família en l’operació Fortitude i Fortitude North, els noms en clau de les maniobres d’engany amb què la intel·ligència britànica (MI5) va confondre Berlín sobre el lloc real del desembarcament dels aliats, l’inici de l’ofensiva final per alliberar el front occidental d’Europa de la dominació nazi. Unes operacions de distracció en què els actors fonamentals van ser tres agents dobles coneguts amb el nom de Garbo (el català Joan Pujol Garcia), Brutus (el capità de l’exèrcit de l’aire de Polònia Roman Czerniawski) i Trycicle (Dušan Popov, un advocat serbi).

Producció d’un documental

La investigació d’Aldrich i Cormac els ha dut a coescriure el documental Dia D: el rei que va enganyar Hitler, emès al Regne Unit per Channel 4 la primera setmana del mes de maig, i en què es narra l’esmentada intervenció reial, fins ara desconeguda.

El primer fil que van estirar Aldrich i Cormac el van trobar al diari personal d’Alan Lascelles, secretari privat del rei Jordi VI. El divendres 2 de març del 1944, Lascelles va anotar la visita al palau de Buckingham de dos membres de l’MI5. La raó? Demanar al monarca que participés en l’elaboració de la cortina de fum necessària per garantir l’èxit de l’operació Overlord (nom en clau del desembarcament a Normandia). El segon fil el van localitzar a partir d’un dels documents més importants dels serveis secrets britànics del període de la Segona Guerra Mundial.

En diuen El llibre secret, un relat molt detallat dels enganys de l’espionatge britànic per protegir els preparatius d’Overlord. Va ser escrit en forma de memoràndum el 1950 per qui acabaria sent vicerector de la Universitat d’Oxford, John Masterman, que en el moment de la invasió de les platges de Normandia era un dels caps de l’MI5, responsable del control dels agents dobles britànics que enviaven a Berlín dades falses o parcialment falses en la batalla de desinformació que lliuraven els aliats i els nazis.

L’octubre del 1951, Masterman va enviar l’única còpia que tenia del mecanoscrit a Lascelles, el secretari del rei, l’encoratjava que el llegís i li demanava que transmetés al sobirà l’interès del llibre. Quan va morir Jordi VI (abril del 1952), Masterman va tornar a escriure a Lascelles per recuperar el text en què explicava el paper dels tres agents dobles esmentats i com enganyaven Berlín en coordinació amb el rei. El monarca s’hi va implicar visitant les tropes per totes les illes per despistar els nazis.

El 1972, vint-i-set anys després del final de la guerra, Masterman va publicar el seu relat històric als Estats Units perquè l’MI5 li va prohibir fer-ho al Regne Unit. Amb tot, no va revelar la participació del rei en Fortitude i Fortitude North.

Recuperació de la confiança

Però la implicació de Jordi VI en una de les operacions clau de la Segona Guerra Mundial no va tenir lloc automàticament després de la coronació. De fet, la família reial anglesa estava sota sospita de col·laborar amb Hitler a causa de les simpaties del rei Eduard VIII amb el règim nazi. Tant és així que l’MI5 li va arribar a punxar el telèfon del palau de Buckingham.

Els esdeveniments es van precipitar quan Eduard VIII va abdicar en el seu germà Albert (Jordi VI) per poder casar-se amb la nord-americana socialista i divorciada Wallis Simpson. Amb posterioritat, i ja com a duc i duquessa de Windsor, l’octubre del 1937 van viatjar a l’Alemanya de Hitler, on van ser rebuts amb tractament de visita d’estat.

No hi ha constància documental, diu Rory Cormac, que Jordi VI també tingués simpaties nazis. Però el seguidisme que va fer de la política d’apaivagament del premier de l’època, Neville Chamberlain, que havia negociat una suposada pau amb Hitler (Munic, 1938), el va posar sota sospita. Els serveis secrets britànics es malfiaven de la família reial.

Les invasions de Polònia i Txecoslovàquia van posar fi a qualsevol esperança d’evitar la guerra. Jordi VI va demanar la formació de govern a Churchill. La personalitat de tots dos no podia ser més distant. El nou primer ministre era un home de tarannà agressiu i iracund; el segon, un tímid que prou havia fet superant els seus problemes de dicció.

La tardor del 1940 Alemanya havia posat setge a les illes Britàniques i una més que probable invasió semblava imminent. El govern de Churchill va posar en marxa el pla d’evacuació al Canadà de la família reial. Jordi VI s’hi va negar. “Quan ens envaeixin, vull matar el meu alemany, resistirem fins al final”, va dir el rei al primer ministre. La determinació del monarca va sorprendre el Vell Lleó. Com a prova de reconeixement, Churchill li va regalar una metralladora Thompson, de tambor. Tota la família reial va començar a fer pràctiques de tir per si arribava el dia en què calia disparar directament contra l’enemic. Elisabet (la reina mare centenària, dona de Jordi VI) s’entretenia a palau fent diana amb les rates dels jardins.

La documentació d’Aldrich i Cormac esbossa el trencaclosques que l’MI5 aixeca entre el març i l’agost del 1944, fins i tot dos mesos després del Dia D. Els diaris i els butlletins de notícies del cinema i la ràdio informaven sobre els desplaçaments del rei per visitar tropes, sense identificar els llocs però filtrant prou elements gràfics que permetessin reconèixer-los. La intenció era facilitar pistes falses que, juntament amb els missatges xifrats de Garbo, Brutus i Trycicle, permetés als nazis treure les seves pròpies -i errònies- conclusions. L’operació Fortitude proporcionava informació sobre una suposada concentració de tropes al sud d’Anglaterra i la Fortitude North sobre moviments a la badia de Scapa Flow, a les illes Òrcades d’Escòcia, des d’on es podia llançar una invasió de Noruega.

La fascinació dels britànics per la Segona Guerra Mundial - Britain’s finest hour, en diuen- s’afegeix en aquesta nota a peu de pàgina del conflicte a la devoció per la Corona, que amb Jordi VI i la seva filla, Elisabet II, recupera el prestigi malmès per Eduard VIII.