Qui és la desconeguda i singular pintora Lluïsa Vidal?

BarcelonaQuan fa dos anys el Museu Nacional de Catalunya (MNAC) va presentar la nova col·lecció d’art modern, un petit autoretrat d’una pintora modernista que mirava directament al visitant va cridar l’atenció de tothom. Era una obra de Lluïsa Vidal, l’única dona modernista que el museu tenia a les reserves perquè, de fet, va ser l’única de la seva època que es va dedicar a la pintura professionalment. Aquella revisió i ampliació del cànon ha permès recuperar artistes que havien quedat marginats i que mereixen ser ressituats en primer pla -és el cas de Josep Tapiró, Carles Casagemas, Xavier Gosé o Torné Esquius-. I així s’explica l’operació de rescat i restitució de la figura pionera de Lluïsa Vidal, a qui el MNAC dedica la primera gran retrospectiva amb una setantena de peces, 55 de les quals són pintures, pràcticament totes de particulars.

La carrera artística de Lluïsa Vidal no pot deslligar-se de la seva biografia. Va néixer el 1876 en el si d’una família “culta, liberal i amb diners”, explica la historiadora de l’art Consol Oltra, comissària de la mostra. El seu pare era l’ebenista i decorador Francesc Vidal, que treballava per a la burgesia barcelonina i havia col·laborat amb Gaudí. Va ser ell qui va empènyer les filles a dedicar-se a les arts perquè fossin independents professionalment. De seguida va veure clar el talent pel dibuix de la Lluïsa -que va tenir dotze germans, nou dels quals noies-, així que el pare li va posar com a professors els col·laboradors del seu taller.

Dona, independència i intimitat

A principis del segle XX, amb 25 anys, Lluïsa Vidal va marxar un any sola a París per acabar la seva formació en dues acadèmies, una oportunitat del tot insòlita per a l’època. Allà el seu estil va evolucionar i va tenir contacte amb noms importants com Ricard Canals i Isidre Nonell, a més d’influència també dels impressionistes. A la tornada va enfilar una carrera prolífica, farcida d’encàrrecs de famílies benestants. Va arribar a fundar una acadèmia pròpia el 1911 al local que havia deixat lliure Nonell. “Aquells anys hauria sigut normal que acabés tancada a casa i pintant com a afició. Per tant no és una frivolitat destacar el fet que fos dona. Va sobresortir en un entorn en contra, va exposar a la Sala Parés i va ser cotitzada, amb una obra modernista moderada”, destaca Pepe Serra, director del MNAC.

El fet de ser dona també va marcar la seva pintura. “Com els francesos, Vidal es va interessar per retratar la intimitat, i allà la protagonista excepcional era la dona -explica la comissària, que ha estudiat durant una dècada la vida i obra de l’artista-. Té una mirada diferent de la dels homes, una mirada amiga, acostumada”. A l’exposició Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme es poden observar diversos retrats sobre la maternitat -en un hi ha una gàbia que penja de la paret: ella mai es va casar ni va tenir fills- i escenes domèstiques amb dones en acció, fent la bugada o pelant una taronja. “Són d’una gran modernitat”, afirma Oltra. Ara bé, els crítics de l’època, per elogiar-la, deien que la seva obra era “masculina” i “dura”.

No hi ha cap paisatge ni cap bodegó, però en canvi sempre va cultivar el dibuix, en paral·lel a la pintura. Una de les facetes noves que mostra l’exposició és la d’il·lustradora per a revistes com Feminal i La Ilustración Artística i també alguns retrats de la galeria de dones de l’època que va dibuixar, entre les quals hi ha Francesca Bonnemaison, Margarida Xirgu i Agnès Armengol.

Amb aquesta trajectòria, ¿com s’explica que Lluïsa Vidal quedés en l’oblit absolut? Va morir el 1918, amb només 42 anys, per culpa de la grip espanyola, i l’any següent la Sala Parés li va dedicar una exposició pòstuma, però després d’això el seu nom va desaparèixer sense deixar rastre. No se li va dedicar cap més exposició fins al 2011 -una mostra itinerant de La Caixa que no va passar per Barcelona- i el 2014, en una petita aproximació que va fer el Museu del Modernisme Català. Entremig, més de 80 anys de silenci.

De nou, el factor familiar pot tenir-hi a veure. En morir sense descendents, no hi va haver hereus per reivindicar la seva obra i l’esplendor familiar es va anar esllanguint després que el pare abandonés traumàticament la família. Alguns col·leccionistes fins i tot van aprofitar-se de la qualitat dels seus quadres i van signar-los amb firmes d’autors que cotitzaven més que ella. Un cas visible a l’exposició és el de Dona amb labor : en un racó s’hi pot veure el garbuix resultant d’esborrar la signatura falsa de Ramon Casas. La comissària sap que existeix un retrat d’una de les germanes Vidal que s’ha venut a un col·leccionista privat amb firma de Santiago Rusiñol. Els propietaris, esclar, no volen ni sentir a parlar de corregir l’atribució, perquè en rebaixaria radicalment el preu, tot i que la mostra al MNAC segur que contribuirà a recuperar-lo i fins i tot ajudarà a descobrir quadres que ara no se sap on són.